Sengcan, successor de Huike (Eka en japonès) i mestre de Daoxin, ocupa un lloc essencial en el llinatge del Zen xinès. La tradició li atribueix el Xinxinming, un poema que ens convida a abandonar l’aferrament i el rebuig, i descobrir la ment sense separació de la realitat.

Sengcan (僧璨), conegut en japonès com a Kanchi Sōsan, és considerat el Tercer Ancestre del Chan —el Zen xinès— després de Bodhidharma i Huike. Va rebre la transmissió de Huike i la va confiar a Daoxin, i així va mantenir viu el fil d’una tradició que encara era fràgil i poc nombrosa.
Sabem molt poques coses amb certesa sobre la seva vida. Les fonts que en narren la seva biografia van ser redactades força temps després, i combinen records, ensenyances i relats simbòlics. Per això és important acostar-nos a Sengcan amb una doble mirada: respectant la força espiritual de la tradició i distingir-la de les dades que es poden confirmar històricament.

La trobada amb el mestre Huike

Segons el relat tradicional, Sengcan era encara laic quan va anar a buscar Huike. Patia una malaltia greu i creia que el seu sofriment era conseqüència del seu karma. Va demanar al mestre que el purifiqués.
Huike li va respondre: «Porta’m el teu karma i te n’alliberaré.» Després de buscar-lo profundament, Sengcan va dir que no podia trobar-lo. Huike li respongué que, aleshores, ja estava alliberat.

Aquest diàleg no nega el sofriment ni les conseqüències de les nostres accions. Assenyala que, quan busquem un jo fix i separat, un «jo» posseïdor de la culpa, no el podem trobar. D’aquesta manera, la pràctica de zazen ens permet assumir la responsabilitat de les nostres accions, sense convertir el passat en una identitat immutable.

Huike va reconèixer la comprensió del seu deixeble, li va donar el nom monàstic de Sengcan —que es pot traduir com a «joia de la sangha»— i, segons la tradició, li va transmetre el bol i el kesa de Bodhidharma com a senyals de la continuïtat del Dharma.

Sengcan sosan troba el mestre huike — Sengcan troba el mestre Huike

La pràctica en temps difícils

Sengcan va viure en una època d’inestabilitat política i de persecucions contra el budisme. Els relats del llinatge expliquen que va passar molts anys retirat a les muntanyes. La seva vida evoca una pràctica discreta, pacient, i lliure de la necessitat de reconeixement.
En aquell moment el Budisme Chan encara no era una gran escola organitzada. La transmissió depenia de la trobada entre unes poques persones disposades a practicar i a preservar l’ensenyança. Sengcan representa aquest fil gairebé invisible que uneix Bodhidharma i Huike amb Daoxin i, més endavant, amb Hongren i Huineng.

La transmissió de Sengcan a Daoxin

La tradició explica que el jove Daoxin va demanar a Sengcan que li mostrés la porta de l’alliberament. El mestre li va preguntar qui el mantenia encadenat. Quan Daoxin va respondre que ningú no l’encadenava, Sengcan li va fer veure que la llibertat no havia d’arribar des de fora. Aquest ensenyament resumeix un aspecte essencial del Zen: busquem una sortida com si la nostra naturalesa original estigués empresonada en algun lloc, però la pràctica ens porta a investigar directament qui està lligat i quina consistència tenen les cadenes.

Daoxin es convertiria en el Quart Ancestre i contribuiria decisivament a establir comunitats de pràctica més estables. D’aquesta manera, la transmissió que Sengcan havia preservat en la discreció va començar a arrelar i a expandir-se.

El Xinxinming, el poema de la ment de la fe

Sengcan és conegut sobretot perquè la tradició li atribueix el Xinxinming (信心銘), anomenat Shinjinmei en japonès. El títol es pot traduir com a La ment de la fe, de la confiança. És un dels poemes més antics i estimats del Zen, i comença amb una afirmació que travessa els segles:
«La Via del Zen no és difícil; n’hi ha prou amb no escollir ni rebutjar.»

El poema ens mostra com la ment crea una separació quan queda atrapada entre l’atracció i el rebuig, l’afirmació i la negació, l’existència i la no-existència. La Via s’aclareix quan deixem d’aferrar-nos als extrems i retornem a una experiència directa, oberta i no dividida.

«Ment de la fe» no significa creure cegament en els nostres pensaments. Indica confiar en la naturalesa desperta que es manifesta quan no ens apropiem del que apareix, ni ho rebutgem. És la confiança silenciosa de zazen: seure sense perseguir cap resultat, presents en cos i ment, íntims amb tota l’experiència.

La recerca històrica moderna posa en dubte que Sengcan fos l’autor material del poema i situa probablement la seva composició en una època posterior. La tradició, però, l’ha transmès sota el seu nom durant segles. Aquesta atribució expressa una afinitat profunda entre la figura de Sengcan i l’ensenyança del text: no quedar atrapat en les oposicions, no cercar la llibertat fora d’un mateix i confiar en la pràctica.
Per aprofundir en aquest ensenyament, podeu consultar el taller de meditació zen amb el Xinxinming, en què combinarem zazen i ensenyança.

Què ens ensenya Sengcan avui?

La figura de Sengcan ens recorda que el Dharma no sempre es transmet mitjançant grans institucions o personatges cèlebres. De vegades passa silenciosament d’una persona a una altra, sostingut per la pràctica i la fe.
El seu ensenyament ens convida a mirar de prop les separacions que creem: entre nosaltres i els altres, entre la pràctica i la vida quotidiana, entre allò que voldríem ser i allò que som. Quan deixem d’alimentar aquesta divisió, podem respondre a cada situació amb més llibertat i compassió.
Sengcan ocupa així un lloc essencial en el nostre llinatge. Entre Huike i Daoxin, va preservar la flama del Chan en temps difícils. Unit per sempre al Xinxinming, continua mostrant-nos que la Via apareix just on abandonem la lluita contra l’experiència i tornem, amb confiança, al moment present.

Sengcan dins el llinatge del Zen

Des de l’arribada de Bodhidharma el budisme es comença a transmetre seguint un fil molt feble que arribà fins a Huineng. És en aquest període dels sis primers ancestres que es considera que el Zen va cristal·litzar i va adquirir lles seves característques primordials. Línia de transmissió dels sis primers ancestres:

Bodhidharma → Huike → Sengcan → Daoxin → Hongren → Huineng

Aquest fil de transmissió continuaria a la Xina i arribaria més endavant al Japó a través de Dōgen. En la tradició Sōtō, el llinatge no és només una successió de noms: expressa la transmissió viva de zazen, de mestre a deixeble, fins a les comunitats que practiquem avui.