Huineng (Eno en Japonès) és un dels mestres més importants de la història del Zen. Va viure a la Xina entre els anys 638 i 713, i és conegut com el sisè Ancestre del Chan, la tradició de la qual prové el Zen. La seva bioigrafia no es pot verificar completament en documents històrics. El Sutra de l’Estrada i els relats posteriors barregen records, ensenyaments i històries que es van transmetre al llarg dels segles. Però la vida que ens expliquen té una gran força: Huineng ens mostra que podem seguir humilment la Via en les circumstàncies més adverses.
Huineng: l’humil llenyataire que va transformar el Zen
L’ensenyança del Zen havia començat a la Xina amb l’arribada de Bodhidharma. Durant els primers anys es va transmetre de mestre a deixeble, a través d’un fràgil fil que va estar a punt de desaparèixer en més d’una ocasió. No va ser fins a l’aparició d’Huineng (Eno en japonès) que el Zen es va expandir en totes direccions. El que esdevindria sisè Ancestre, va transformar per sempre la manera d’entendre el Zen.
Un venedor de llenya escolta el Sutra del Diamant
Segons la tradició, Huineng va créixer en una família pobra del sud de la Xina. El seu pare va morir quan era petit, i ell recollia i venia llenya per ajudar la mare. No havia anat a escola, ni sabia llegir els sutres.
Un dia, mentre feia un encàrrec, va sentir un home que recitava el Sutra del Diamant. Les paraules parlaven de la ment que no es queda fixada enlloc, i això el va impressionar profundament. Què vol dir viure sense aferrar-nos a allò que pensem, sentim o desitgem? Huineng va voler comprendre-ho i va decidir anar a trobar Hongren, el cinquè Ancestre del Chan.
Al monestir, Huineng mol arròs
Quan va arribar al monestir, Hongren li va preguntar d’on venia. En saber que era del sud, li va fer una pregunta despectiva: com podia un home d’aquella regió aspirar a ser buda? Huineng va respondre que els cossos i els llocs d’origen poden ser diferents, però que la naturalesa de buda no distingeix entre les persones.
Hongren el va admetre, però el va enviar a moldre arròs. Durant mesos, Huineng va fer una feina dura i repetitiva, lluny de les discussions dels monjos més instruïts. No ocupava cap càrrec important, ni tenia coneixements dels quals presumir. En aquell treball quotidià continuava la seva pràctica.
Aquesta història de Huineng ens ajuda a recordar que fer zazen i ocupar-nos de les necessitats de la comunitat formen part d’una mateixa Via. El samu, el treball voluntari en atenció plena, és una expressió de la nostra comprensió de la Via.
Els dos poemes del mirall
Hongren va demanar als deixebles que expressessin en un vers la seva comprensió de la ment. Tothom esperava la resposta de Shenxiu, el monjo principal. Ell va comparar la ment amb un mirall que s’ha de netejar constantment perquè la pols no s’hi dipositi.
“El cos és l’arbre de la il·luminació,
la ment és com un mirall brillant;
cal netejar-lo constantment,
perquè la pols no s’hi dipositi.”
Huineng va sentir recitar el poema mentre treballava. Com que no sabia escriure, va demanar a un altre monjo que anotés la seva resposta a la paret. El seu vers qüestionava que hi hagués un arbre del despertar o un mirall fix al qual la pols pogués adherir-se. Si ens aferrem a la idea d’un jo que ha d’arribar a ser perfecte, continuem atrapats en aquesta mateixa idea.
“No hi ha arbre de Bodhi,
ni mirall brillant;
des del principi no hi ha res,
on podria posar-se la pols?”
Els dos poemes ens parlen de la pràctica des de perspectives diferents. Shenxiu ens recorda la necessitat de clarificar la ment dia rere dia. Huineng ens convida a veure que el despertar no és un objecte que puguem obtenir després d’haver-nos purificat. Una comprensió sobtada no elimina la pràctica quotidiana; la transforma.
Aquest debat poètic simbolitza dues maneres d’entendre la pràctica: gradual i sobtada, que finalment el Zen veurà com complementàries. No es tracta de netejar la ment per arribar a ser algú diferent del que som, sinó de veure, aquí i ara, la naturalesa desperta de la nostra ment.
La transmissió del Dharma
Segons el Sutra de l’Estrada, Hongren va reconèixer la comprensió de Huineng, el va cridar de nit i li va transmetre l’ensenyament juntament amb el mantell del llinatge. Després li va recomanar que marxés, perquè aquella transmissió podia provocar enveges entre els altres monjos.
Huineng va fugir cap al sud. El relat diu que alguns homes van sortir a perseguir-lo per prendre-li el mantell. Huiming, que havia estat militar, el va atrapar en un pas de muntanya. Huineng va deixar el mantell sobre una roca. Huiming, però, va acabar demanant-li una ensenyança.
La fugida cap al sud
Huineng el va convidar a abandonar per un moment les idees de bo i dolent i a mirar directament la seva naturalesa original. Aquell home havia pujat a la muntanya per aconseguir un símbol de la transmissió, i va descobrir que el Dharma no es pot agafar com s’agafa un objecte.
És una de les històries més belles associades a Huineng, perquè canvia el sentit de la persecució: allí on podia haver-hi una lluita, hi ha una trobada entre mestre i deixeble.
El vent, la bandera i la ment
Temps després, Huineng va arribar a un temple on dos monjos discutien davant d’una bandera que onejava. Un deia que es movia la bandera; l’altre, que es movia el vent. Huineng els va respondre que era la seva ment la que es movia.
No els estava dient que el vent no existís. Els convidava a observar què passava mentre defensaven les seves opinions. És fàcil quedar-se enganxat en una discussió i no veure la situació real tal com és. La pràctica del zen ens permet adonar-nos que la ment és un fluir que no s’estanca en cap punt de vista o opinió.
Segons la tradició, el mestre Yinzong va sentir parlar d’aquell intercanvi, va reconèixer Huineng i va presidir la seva ordenació com a monjo. El jove que havia arribat al monestir per moldre arròs començava ara a ensenyar públicament.
Què ens ensenya avui Huineng?
Huineng insisteix que la naturalesa de buda és present en tots els éssers. També ensenya que meditació i saviesa, (samadhi i prajna), no són dues coses separades. No meditem per acumular un mèrit i rebre la saviesa més endavant: quan practiquem sense aferrar-nos als pensaments, podem veure amb més claredat i actuar d’una altra manera.
Per això, el «no-pensament» del qual parla Huineng no significa deixar la ment en blanc. Els pensaments apareixen i desapareixen. La qüestió és si els seguim cegament o si podem deixar-los passar i tornar a allò que estem fent. Aquesta experiència és propera a la pràctica de zazen i a l’atenció en les activitats quotidianes.
La tradició explica que, poc abans de morir, Huineng encara va reunir els deixebles per ensenyar-los. Va morir l’any 713, però els seus relats van continuar circulant i el Sutra de l’Estrada es va convertir en un dels textos fonamentals del Budisme Zen.
Què podem aprendre de la seva vida? Potser, sobretot, a no ajornar la pràctica esperant unes condicions ideals. Huineng va escoltar el Dharma mentre treballava, va moldre arròs al monestir i va trobar una ocasió d’ensenyar fins i tot a un home que el perseguia. Nosaltres també podem practicar quan seiem en zazen, quan treballem, quan escoltem algú o quan descobrim que ens hem aferrat a una opinió. La Via comença en aquest moment.
Nansen
Autor de Zen Mediterrani, el despertar universal