Demanar almoina a un captaire

Un mestre zen recorria pobles i camins recollint diners per construir un temple. Anava de porta en porta, saludava la gent amb una reverència i acceptava qualsevol ajuda: una moneda, un grapat d’arròs o una fusta vella. Els seus deixebles observaren que el mestre no només visitava comerciants o persones riques. També el mestre s’aturava davant dels captaires asseguts als ponts i als marges dels camins. Un dia, un deixeble no pogué contenir-se:
—Mestre, per què demaneu almoina a persones que no tenen res? No som nosaltres els qui hauríem d’ajudar-los?

El mestre no contestà immediatament. S’acostà a un vell captaire que tenia davant seu algunes monedes.
El mestre féu una reverència i digué:
—Estem construint un temple perquè tots els éssers puguin despertar. Voldríeu participar-hi?
El captaire agafà una moneda petita i la deixà al bol del mestre. Els deixebles se sentiren encara més incòmodes.
Quan s’allunyaren, un d’ells digué:
—Aquella moneda no serveix de res.
El mestre s’aturà i respongué:
—Per a vosaltres és una moneda petita. Per a ell és una gran ofrena.
Després afegí:
—Si un ric fa un donatiu amb una part molt petita de tot el que té, i aquest captaire ha donat aquesta petita moneda, que es quasi tot el que té, quina creieu que és l’ofrena més valuosa per a construir un temple zen?
Els deixebles guardaren silenci.

Hi ha moltes històries en el Zen que ens recorden que quan donem desinteressadament la quantitat no es important, es molt més important l’esperit amb que donem, l’esforç i la petita renuncia que significa per a nosaltres el gest de donar, son part de la pràctica en el procés d’aturar la inercia de l’ego.

L’esperit de Taisen Deshimaru

Algunes d’aquestes històries són molt properes, quan Taisen Deshimaru va fundar el Temple de La Gendronnière, alguns deixebles dubtaven. El lloc era enorme, vell i car de mantenir. Alguns preguntaven:
—Com pagarem tot això?
Deshimaru responia:
—Si feu zazen, tot apareixerà.
Els primers anys, molts dormien en tendes, caravanes o habitacions fredes i mig destruïdes. Els practicants cuinaven, construïen parets, reparaven sostres i tallaven llenya després del zazen.
Deshimaru insistia que el Temple Zen havia de ser construït per la sangha mateixa, no per empreses externes.

Confiar la feina al voluntari inexpert

Molts dels primers deixebles deTaisen Deshimaru eren artistes, estudiants, músics o hippies parisencs que no havien agafat mai una eina. Però Deshimaru els va fer construir igualment el temple de La Gendronnière.
I Quan algú deia:
—No sé fer-ho.
Deshimaru responia:
—Fes-ho.
Aquesta era una part essencial del samu: aprendre directament amb el cos. El mestre ensenyava com donar els cops de martell, igual que ensenyava la postura de zazen. Entre la construcció del temple i la pràctica de zazen no hi havia cap separació.

Tot i això, perque ningú es confonguès, Deshimaru afegia: —El veritable temple és el vostre cos i la vostra ment. Però necessitem un lloc on practicar junts el Zen.

Construir un temple zen amb les pròpies mans

Confiar la feina a un voluntari inexpert és en certa manera similar a demanar almoina a un captaire. Donar el que no tenim, fer el que no sabem, compartir amb qui no coneixem. La Via del Zen no consisteix a donar el que ens sobra, ni a fer allò en què som experts.

Ara, al Temple Zen de la Gran Via estem renovant la cuina. Algú pot dir: Muntar els mobles de cuina és molt dificil, perquè no encarregar-ho a uns experts professionals? I si ho fem malament? Però en el Zen el més important no és el resultat material de l’acció, sinó la manera com fem les coses, l’esperit amb què fem les coses. Actuar sense intenció d’obtenir cap reconeixement, cap elogi per les nostres accions.

Si hi ha treballs que no sabem fer, és una oportunitat per a despertar la ment de principiant. Si ens equivoquem, i ho fem malament, ho podem tornar a repetir, és una lliçó d’humilitat. Si creiem que no tenim temps perquè tenim altres compromisos, és una ocasió per adonar-nos a què estem dedicant el nostre temps, i si realment ens sentim satisfets amb el que fem. Moltes vegades actuem per inèrcia, condicionats per l’entorn social i el que estem fent amb la nostra vida no ens omple veritablement.

El mestre i el captaire són un

La transformació de la nostra vida, abandonar les velles inèrcies i despertar a una ment lliure dels condicionaments, és a vegades molt complex, necessita el seu temps. Amb tot, us adonareu ben aviat que l’experiència de construir un Temple amb la Sangha serà una de les experiències més inoblidables de la pràctica del Zen: les relacions que s’estableixen, les situacions que es produeixen, marcaran la nostra Via de pràcticants del Zen.

Nansen