El 30 d’abril commemorem l’aniversari de la mort de Taisen Deshimaru (1914-1982), el mestre zen japonès que va arribar a Europa el 1967, i que durant 15 anys va transmetre el Zen als seus deixebles occidentals. Molts altres mestres orientals ho havien intentat abans, i molts ho van intentar després, però pocs com ell van saber arribar als joves europeus, que als anys seixanta buscaven una alternativa al sistema social i polític d’Occident. La seva Sangha, la comunitat de practicants zen, va créixer ràpidament, i es comptaven per milers en el moment de la seva desaparició. En el poc temps que va durar la seva missió, Deshimaru va saber transmetre l’ensenyança de la pràctica i de l’organització d’una comunitat. Centenars de dojos obriren al llarg i ample d’Europa, grups de pràctica capaços de funcionar per si mateixos, i que encara avui perduren i continuen la seva ensenyança. Avui, encara que els llibres de Deshimaru gairebé ja no es troben a les llibreries, la seva memòria perdura en aquells dojos que han continuat oberts, alguns dels quals s’han transformat en temples zen, i han esdevingut testimonis del relleu generacional del seu llinatge. El gran mèrit de Deshimaru -que no trobem en altres mestres contemporanis-, és que no només va tenir molts seguidors, sinó que els va ensenyar a fer-se responsables, i a organitzar-se per si mateixos. Saber transmetre la responsabilitat i el compromís és molt important i molt difícil, i és el que marca la diferència entre l’espiritualitat consumista, on cadascú pren el que li plau per a la seva satisfacció personal, i l’espiritualitat generosa, compromesa amb la comunitat, on cadascú dona abans de rebre. L’espiritualitat de persones compromeses i responsables és el que garanteix la continuïtat d’una comunitat. I això ho devem al mestre Deshimaru, que va saber harmonitzar la Via del Zen amb la vida quotidiana occidental. Com ho proven els seus comentaris al Shin Jin Mei (1). Quan el Shin Jin Mei diu: “La Via suprema no és difícil, n’hi ha prou amb no escollir, ni rebutjar. / Quan deixem de buscar i escapar, s’il·lumina a si mateixa,” Deshimaru explica: “Aquests versos parlen de la consciència dualista, que constantment està escollint i seleccionant, però la ment desperta de zazen està més enllà de l’elecció. Si no eduquem la nostra ment, la nostra ment no es calmarà mai, i ens acabarem posant malalts: <> Les eleccions contínues fan que la nostra vida es torni difícil i complicada. Hem d’aprendre a no estar sempre jutjant amb la nostra consciència personal, i això és molt fàcil amb la pràctica de zazen. A la vida, la felicitat es torna desgràcia, la desgràcia es torna felicitat. Si obtenim alguna cosa, en perdem una altra. Si perdem una cosa, n’obtenim una altra. En la nostra vida quotidiana, sovint estem en oposició, en contradicció amb l’aquí i ara. Però si abandonem les nocions d’escollir i rebutjar, ni que sigui per un moment, la realitat veritable es manifesta davant nostre, i ens tornem pacífics, sense dualitat, més enllà de totes les coses.” El seu llenguatge planer i directe ens anima a abraçar les contradiccions de la nostra vida, i ens orienta cap a allò que és veritablement important. És un missatge completament vigent, i malgrat que avui entre els seus deixebles propers hi hagi qui menystingui la seva empremta, ningú pot negar que Taisen Deshimaru ens ha deixat un llegat incomparable. Un llegat que és viu, que creix, i que es transforma en la Via del Zen a la nostra terra.
(1) En el meu llibre Dharma Zen, l’ull de la joiosa revelació, Viena, 2019, hi ha la traducció completa i els comentaris del Shin Jin Mei, el Poema de la no dualitat.
Lluís Nansen