És un tòpic molt freqüent entre els que veuen la meditació des d’una perspectiva materialista i utilitarista, considerar el ritual que acompanya la pràctica de les meditacions tradicionals com un embolcall innecessari. Així, en rebre el regal de la pràctica s’afanyen, com un infant que rep una joguina ben embolicada, a estripar el paper, per desfer-se ràpidament de l’embolcall i poder gaudir de la joguina. Però aquesta és una visió incompleta, ja que el ritual contribueix a crear un estat de la ment propici a la meditació.
En el cas de la pràctica del zen, per exemple, quan entrem en el dojo, el lloc on es fa la meditació, el ritual estableix entrar amb el peu esquerre, tot seguit
, fer una reverència ajuntant els palmells de les mans davant nostre, amb la punta dels dits just per sota els llavis, i fer una inclinació endavant sense doblegar els genolls. Aquesta salutació s’anomena gassho, i la fem de tot cor, entregats al gest, deixant de seguir els pensaments i preocupacions, per concentrar-nos plenament en el moment present, a la vegada que prenem consciència de l’expiració, llarga i tranquil·la.
Aquest gest, és un gest de respecte i d’humilitat, que ens ajuda a desprendre’ns del nostre orgull, de la nostra vanitat. Ens inclinem davant d’un altar on hi ha una figura d’un buda assegut. No estem venerant un objecte, sinó expressant amb humilitat el nostre agraïment envers la pràctica de seure com un buda, i demostrant respecte cap a tots els altres practicants. És un gest que, quan el fem de tot cor, pot canviar el nostre esperit, instantàniament, com un interruptor. I amb la repetició, arriba l’hàbit, i amb l’hàbit, aquest canvi de la ment es torna subconscient. D’aquesta manera podem canviar l’estat de la nostra ment només amb un gest, sense intenció, sense voluntarisme, i això ens predisposa per començar la meditació més alliberats .
Si volguéssim aconseguir el mateix des d’una perspectiva materialista i utilitarista, podríem dir: “bé, si del que es tracta és d’abandonar l’orgull i les preocupacions abans de començar la meditació, n’hi ha prou amb pronunciar internament: “Abandono l’orgull i les preocupacions”, i ja està, i així ens estalviem aquest ritual.”
L’error d’aquest plantejament és pensar que es pot conduir el pensament amb el pensament. I de fer-ho així, acabaríem en un bucle, en un carreró sense sortida. Estaríem intentant abandonar una il·lusió, i en crearíem una altra. És com trencar el silenci dient en veu alta: “Sobretot, feu silenci”. És absurd, i l’efecte sobre la ment no és el mateix.
En la pràctica de zazen, aprenem a conduir la ment des del cos, des de la respiració. I això és el que ens proporciona la pràctica del ritual: un efecte subconscient sobre la ment, a partir del gest. El ritual no és un embolcall prescindible, sinó que nodreix la pràctica. L’embolcall és un regal.
Lluís Nansen Salas