Mitja galleda d’aigua

Lluís Nansen ens mostra en aquest article com l’ecologisme forma part de de les ensenyances del Buda Shakyamuni i del Mestre Dogen. L’esperit desprès i auster es reflecteix també en la poesia de Ryokan i d’Ikkyu.

Ecologisme Zen

És fàcil sentir-se superat per la magnitud dels problemes ambientals. El canvi climàtic, la pèrdua de biodiversitat, o la contaminació, són reptes enormes. Ara bé, malgrat això, cadascú de nosaltres té el poder d’actuar. Cada elecció que fem en la nostra vida diària pot sumar-se a un canvi positiu, i una d’elles, encara que costi de creure, és tenir pocs desitjos. Com a budistes, sabem que les petites accions individuals tenen un gran impacte en el conjunt de la humanitat, i que la nostra pràctica budista pot tenir un gran impacte en la construcció d’un futur més sostenible per a tots. Un exemple d’això està en una de les últimes ensenyances que va fer el Buda abans de morir: Els vuit despertars dels grans éssers.

Tenir pocs desitjos

El primer despertar dels grans éssers, és tenir pocs desitjos. Què vol dir tenir pocs desitjos? Vol dir no deixar-se arrossegar pels objectes dels sentits. El Buda va dir: “Adoneu-vos que la gent que té molts desitjos, busca amb avidesa el poder i la fama, i per aquesta raó pateixen molt. Els que tenen pocs desitjos, no busquen el poder, ni la fama, i estan lliures d’aquest sofriment.” Tenir pocs desitjos ja compensa per si mateix. Però encara té més beneficis. Els que tenen pocs desitjos, per exemple, no necessiten demanar favors als altres, i no queden en deute amb ells. Els que tenen pocs desitjos, no són segrestats pels sentits, mantenen una ment serena, i no tenen preocupacions, perquè estan satisfets amb el que tenen, i no senten que els falti res.

El Buda parla de tenir pocs desitjos, no diu que haguem d’eliminar tots els desitjos. Hi ha desitjos que tenen una base biològica que sustenta la vida: desitgem beure aigua quan tenim set, desitgem menjar quan tenim gana, desitgem dormir quan tenim son. També hi ha el desig del reconeixement dels altres, el desig que ens escoltin, que ens dediquin atenció quan parlem. Tots desitgem l’afecte dels altres. Molts desitjos formen part de la vida, i no es poden eliminar.

Però sí que podem comprovar que, com diu el Buda, el més feliç és el que menys desitja. És un error pensar que la felicitat ve d’obtenir el que desitgem. Tot és impermanent. Res pot ser posseït, i no hi ha ningú que ho pugui posseir. En canvi, quan no desitgem, som feliços amb el que tenim, tal com som, sense afegir-hi res. Això és l’ecologisme de tenir pocs desitjos, no us sembla?.

Disminució dels desitjos

Asseguts en zazen, observem els desitjos quan apareixen. I podem veure quin és el sentiment que acompanya el desig. És que potser és un sentiment de tranquil·litat? O és un sentiment d’inquietud i desassossec? Si quan apareix un desig, veiem que no el podem satisfer, llavors sorgeix un neguit: és la inquietud que produeix el desig, en tot el cos i ment. És absurd intentar enganyar-nos a nosaltres mateixos. És molt millor ser conscients de la veritable essència del desig, ser-ne conscients en el moment present. I quan el desig desapareix, ni que sigui per un instant, observem: “quin és el sentiment que queda? No és molt millor la pau de no tenir desig?”

El segon despertar és saber quan en tenim prou

En l’ensenyança de Buda dels vuit despertars, el segon despertar és saber quan en tenim prou. Fins i tot quan tenim alguna cosa en abundància, ens hem de posar un límit per usar-la. Hem de saber dir prou. No us sembla una altra expressió d’ecologisme?. El Buda va dir: si voleu estar lliures de sofriment, heu de saber quan n’hi ha prou. Quan ho sabeu, trobeu la pau i el goig. Si sabeu veure quan és suficient, estareu contents, encara que hagueu de dormir sobre el terra. Si no sabeu veure quan és suficient, estareu descontents, encara que estigueu al cel. Podeu sentir-vos rics, encara que sigueu pobres; podeu sentir-vos pobres, encara que sigueu rics. Si no sabeu quan n’hi ha prou, sereu esclaus dels desitjos dels sentits.

A vegades, ens asseiem una estona a prendre el Sol, i sentim el bé que ens fa la calor, la llum del Sol. Els dies de Sol podem prendre tant de Sol com vulguem, però hi ha un moment en què ja en tenim prou. Si continuem exposats al Sol, començarem a sentir malestar, i fins i tot mal de cap. Si sabem quan n’hi ha prou, podrem gaudir del Sol sempre que vulguem.

L’ecologisme de saber dir prou

El mateix podem dir del consum de recursos naturals: ja sigui l’aigua, l’aire, o els minerals de la Terra, els necessitem per viure, per als nostres béns i serveis. Però malauradament, ens estem excedint en el seu ús. A alguns els falten, i d’altres no saben dir prou. Podríem seguir amb els següents despertars, o parlar dels paramites, o dels preceptes, i sempre trobaríem en l’ensenyança de Buda, una pràctica respectuosa amb el medi ambient i amb tots els éssers.

Poema de Ryokan:

Quan no vull res, estic satisfet,
Quan vull alguna cosa, deu mil coses apareixen.
Unes simples verdures calmen la gana,
Una roba de monjo vesteix el cos,
Els cérvols son la meva única companyia.
Em rento les orelles al riu,
al peu d’una roca.
Al cim de la muntanya,
els pins son superbs.

L’ecologisme del mestre Dogen

El mestre Dogen va viure al segle XIII. Va ser el fundador de l’escola Zen Soto al Japó, i és un referent per a tots els practicants del zen avui. Quan el Dogen anava a buscar aigua al riu, omplia la galleda, i un cop ja tenia la galleda plena, tornava a abocar la meitat de l’aigua al riu. Ho feia així cada dia, com un ritual d’ecologisme. Amb aquest gest, Dogen renunciava a l’avidesa d’apropiar-se de tota l’aigua, i retornava a la natura una part d’allò que prenia.

El ritual de tornar la meitat de l’aigua al riu, significa respectar el riu. Respectar els peixos que hi viuen, l’herba i els arbres de la riba del riu, i respectar tots els éssers a qui el riu dona vida. Aquesta meitat de l’aigua que torna al riu, arribarà als camps de cultiu riu avall, els camperols la faran servir per regar, i amb la collita alimentarà les famílies que hi treballen.

El gest de tornar la meitat de l’aigua al riu, pot semblar incomprensible per a una ment racionalista. Si amb l’aigua d’una galleda ha d’omplir una olla, haurà de fer dos viatges al riu!. Però quin problema hi ha en fer dos viatges? Durant el temps que duren aquests dos viatges, sentirem el goig de ser un amb la natura. La ment estarà en pau.

És molt diferent del que faríem amb una mentalitat ordinària. Imagineu que per aprofitar el viatge, pugéssim amb dues galledes plenes, tot i només necessitar-ne una!. L’altra galleda seria per si un cas, per si demà no hi ha aigua al riu. Però mentre traginéssim aquest excés d’aigua, ens acompanya un sentiment d’avarícia, i d’ànsia. La ment no estaria en pau.

Ecologisme ritual

El ritual és una cosa que costa d’entendre amb la ment ordinària. Sembla un gest inútil. Però, en canvi, és el que marca la diferència entre tenir la ment en pau, o no tenir-la. Per glorificar aquest ritual, Dogen va fer construir un pont al Monestir d’Eihei-ji. Els monjos residents anaven a recollir aigua des d’aquest pont: omplien la galleda, en retornaven la meitat, i després es prosternaven en senyal d’agraïment.

Aquest pont encara existeix avui, a l’entrada del monestir d’Eihei-ji. L’anomenen “el pont de la mitja galleda”. La seva presència recorda als visitants el respecte que mereixen l’aigua i la natura.
Crec que aquest gest ritual de tornar la mitja galleda d’aigua a la natura, té un significat molt profund. Crec que ens ensenya una actitud, una determinada manera de viure, i d’actuar.

Poema d’ikkyu

Deixaré en aquest monestir
Els objectes del ritual de cada dia.
La cullera de fusta i el bol
Els penjaré al mur del costat est.
Tampoc em faran falta
Tots aquests estris.
Passaré la resta dels anys sobre la mar,
Amb el vent bufant sobre el meu kesa i el meu cap rapat.

Es curiós, perquè quan estic assegut en zazen, em sento com si estigués tornant aquesta mitja galleda d’aigua a la natura. De la mateixa manera que quan faig les activitats de la vida quotidiana, prenc energia de l’Univers, quan m’assec a meditar, retorno part d’aquesta energia a l’Univers.

De la pràctica de la meditació, en diem connectar amb la nostra veritable naturalesa. Però després de conèixer la pràctica de la mitja galleda, m’adono que la connexió amb la naturalesa original de la pràctica de zazen, és realment retornar una part de l’aigua de la vida que hem pres. L’aigua que torna a l’aigua. La natura que torna a la natura. I crec que és així com hauríem d’entendre la nostra relació amb el planeta. Cadascú de nosaltres ho pot posar en pràctica ara.

Lluís Nansen