En l’origen del problema, la solució

Introducció

Quan parlem de sostenibilitat em pregunto què és lo que es vol sostenir. I lo primer que em ve al cap és sostenir la vida, ja que està en perill no només la nostra, sinó la de tota la humanitat i la d’un munt d’éssers.

La crisi climàtica és com una malaltia i, per tant, podem tractar d’entre-la d’aquesta manera, per tal de fer un bon diagnòstic. Anirem fins l’arrel del problema per posar-hi solució.

El pacient

El nostre pacient en essència no és un, són molts. Som les persones que formen la societat i cal comprendre-les bé per fer un bon diagnòstic.

Al principi, tots arribem al món sent molt semblants. És amb el pas del temps que deixem d’assemblar-nos i anem desenvolupant una identitat, un ego, un jo. Aquests atributs ens diferencien, però sobretot ens permeten relacionar-nos i prendre decisions.

L’inici del canvi climàtic actual es situa en la industrialització i la globalització. Justament aquestes dinàmiques van impactar profundament en la forma de construir les nostres identitats.

Fa dos segles, si la Maria havia nascut en una família amb una botiga, la Maria acabaria treballant en la botiga. Però la globalització ha multiplicat les possibilitats d’escollir. Això explica que ara la Maria pugui ser metge en comptes de fer-se càrrec de la botiga.

La fi d’aquell model de vida previsible i tradicional, ha donat pas a un model on l’individu és el protagonista. És l’ideal de ser qui vulguis ser, però en un context on a ningú l’importa lo que fas, perquè tothom està massa ocupat decidint qui vol ser.

En la societat tradicional tothom tenia un paper clar a fer en la comunitat i tothom esperava que fos així. Ara no, ara pots ser qui vulguis, però a canvi de fer-te un lloc en la societat. És el desemparament de la globalització.

L’origen del problema

En aquest context de desemparament apareix el consum com a solució. Sota aquesta promesa de decidir qui vols ser, el consum posa al teu abast una identitat fàcil.

El consum no és només de l’objecte, és del que representa: l’estatus que dóna portar un iPhone, assistir a un determinat esdeveniment. És una forma de diferenciar-nos.

Però encara és més complex: no només volem que ens identifiquin, volem obtenir la gratificació que comporta. Volem obtenir tot lo que ens agrada. I hi ha tanta oferta i no ens volem perdre res, que ho consumim tot.

Amb això la identitat es torna superficial i fràgil, alhora que les relacions també. La identitat de consum no arrela, no dura, perquè a cada canvi, cal mudar d’identitat.

Les relacions interpersonals també s’han tornat de consum. Si et sents sol i vols conèixer a algú, pots entrar en les xarxes socials i fer milers d’amics. Si vols una relació de parella, pots entrar en les aplicacions de dating i tindre una cita. No hi hagut connexió? No passa res, pots quedar amb la següent persona de la llista.

Una espiral de consum sense fi, en que un objecte, una experiència, una persona, ens porta a consumir un altre, perquè no hi ha satisfacció real, perquè la identitat no és pot consumir, no es pot agafar, només es pot realitzar mitjançant la vivència, l’aprenentatge i el reconeixement mutu.

A l’altra cara d’aquesta espiral de consum l’explotació: dels recursos naturals, de les persones i de nosaltres mateixos. Hem arribat a l’origen del problema.

Trobar-nos

La cura de la nostra malaltia passa per construir les nostres identitats d’una altra manera.

Recordem aquell nadó que era atès pel seu entorn d’adults, aquella nena que anava a l’escola i l’adolescent que freqüentava el bar amb els amics. Tots tenen una cosa en comú: les relacions amb l’entorn pròxim. Cap d’aquests encontres eren d’un sol us. Són la repetició d’un dia rere un altre, que va madurant cada relació: mare i fill, mestre i deixeble, amic i amiga. A mesura que cada relació avança, hi havia més confiança, més possibilitat de recolzar-se. En definitiva, superar junts els obstacles i ajudar-se a viure.

Això coincideix amb el moviment Residu Zero i l’economia circular: reutilitzar les coses més d’un cop; reduir lo que es necessita; reparar-ho si es trenca, reciclar-ho si ja no ho necessitem; i, quan es pugui, reintegrar-ho a la terra. Son les 5R.

Aquesta manera de relacionar-nos amb l’entorn s’ha demostrat beneficiosa. No només no perjudica, sinó que ajuda als processos naturals de regeneració dels ecosistemes.

Això que podem fer amb els objectes, ho podem fer amb les persones i la vida: en comptes de provar l’última cosa nova cada vegada que apareix un anunci, preguntar-nos si de veritat ho necessitem. En comptes de no veure més algú amb qui hem discutit i buscar una persona nova en les aplicacions, reparar el vincle fent les paus, quan es pugui. En comptes d’anhelar una altra família i buscar pel món l’afecte, fer les paus amb les nostres arrels.

D’entre la llibertat de ser qui es vulgui ser, es tracta de reconèixer el que ja som, el que ja és aquí i ara. Recolzar-nos en lo pròxim per construir-nos i deixar de desitjar compulsivament lo llunyà.

Seguir la Via per posar-hi solució

Acceptar la nostra realitat tal com és, aquí i ara. Pot ser difícil, sobre tot en una societat on qualsevol opció sembla millor. Per no confondre’s aniria bé tindre una guia. Conscient d’aquesta realitat del sofriment, va ser que Buda va ensenyar un mètode per clarificar la ment, per retrobar la pau i viure en harmonia amb tot l’univers.

Simplement seure, en companyia dels altres i amb la guia del mestre. I el problema de la identitat desapareix. Tornem a la vida quotidiana en pau, amb serenitat i amb suficient claredat per prendre decisions justes.

D’aquesta manera podem viure en harmonia amb els altres, amb cada circumstància. Construir la nostra identitat amb saviesa i compassió, d’una manera verdaderament sostenible.