És fàcil llegir avui, en algun dels reconeguts best seller sobre Atenció Plena (Mindfulness), afirmacions com: “En un sentit ampli, els termes atenció i consciència són sinònims.” Aquesta afirmació, en la nostra llengua, és una afirmació falsa en tots sentits, i com a conseqüència projecta una ombra de confusió en els estudiants i practicants de l’atenció plena. Perquè ni atenció i consciència són sinònims, ni l’atenció plena és el mateix que la consciència plena.
D’una banda, podem dir que l’atenció es la capacitat d’enfocar el pensament o els òrgans dels sentits en alguna cosa. I de l’altra, la consciència és la facultat de conèixer les sensacions, els pensaments, les accions, en relació amb la pròpia existència.
Fent un símil fotogràfic, podríem dir que l’atenció és enfocar els sentits o el pensament, com ho farien les funcions de focus i zoom d’una maquina fotogràfica, i la consciència seria la visualització de la fotografia finalitzada. Entre una cosa i l’altra hi ha tot el procés de percepció que capta els estímuls, els processa, i els presenta en un suport reconeixible.
Podem dir, per tant, que l’atenció és una condició necessària per a la consciència, ja que si no enfoquem la nostra atenció, no podem tenir una percepció clara dels fenomens, i sense una percepció clara, no hi pot haver una consciència clara. Però, a la vegada, és evident que l’atenció no és una condició suficient, ja que si no hi ha percepció, no hi pot haver consciència.
I si es confonen els significats bàsics d’atenció i consciència, encara es confonen més els conceptes d’atenció plena i de consciència plena, que, pel que acabem de dir, no són el mateix. Si bé l’atenció plena és una condició necessària per a la consciència plena, que una cosa porti a l’altra no és raó per dir que són el mateix.
L’atenció plena és enfocar l’atenció en les sensacions, pensaments i emocions, que succeeixen en el moment present, amb acceptació i sense prejutjar. Mentre que la consciència plena és el coneixement de les coses en relació amb la nostra existència, conèixer-les íntimament, que vol dir conèixer-les compartint amb elles la naturalesa de vacuïtat, en l’escenari del moment present: “l’aquí” del cos i “l’ara” de la respiració.
Entre una atenció plena i una consciència plena, també hi ha un procés, no només de percepció, també són necessàries certes actituds: cal que no hi hagi intenció d’obtenir, ja que la intenció d’obtenir reforça la idea d’un jo que obté, i aquest jo trenca la intimitat amb els fenomens.
En la consciència plena s’inclou també la comprensió de la vacuïtat, que vol dir veure la interdependència de les coses, o, com diu el Buda, conèixer els factors de la seva aparició i de la seva desaparició, i així, també, la comprensió de la seva impermanència.
No n’hi ha prou amb practicar l’atenció en el moment present per arribar a la consciència plena, com ens podria fer creure una confusió entre aquests dos termes. La pràctica de l’atenció plena, que pot semblar fàcil de practicar seguint les instruccions d’un llibre, potser és eficaç per reduir l’estrès, com semblen demostrar les experiències, però no és suficient per extingir l’arrel del sofriment, com sí que fa la pràctica de la consciència plena, la saviesa que permet anar més enllà.
I això és així perquè cal que és compleixin aquestes altres condicions que hem esmentat: l’actitud de despreniment del jo, a la qual difícilment accedirem si ens limitem a seguir les instruccions d’un llibre, o a practicar en solitari. Quan practiquem zazen, la meditació asseguda en el dojo, compartint l’experiència amb altres persones, i deixant-nos guiar per un veritable mestre, totes aquestes condicions es compleixen, i així pot despertar en nosaltres aquesta saviesa il·limitada, la saviesa despresa i compassiva, que continua també en la nostra vida quotidiana, atents a cada moment de la nostra existència.
Lluís Nansen Salas
www.zenkannon.org