Rellegint el monjo zen Ryokan em trobo tambè aquest altre poema que evoca el pas dels anys. Una manera òbvia de percebre el pas del temps, és mirar enrere, recordar els dies passats, i situar-los en una línia del temps. El que va passar abans, el que va passar després. En aquest cas, la intensitat amb què vam viure cada cosa, juga un paper molt important. Hi ha coses que s’han gravat amb foc a la memòria, coses bones i coses dolentes, el que ens ha fet més feliços, i el que ens ha fet més mal. I moltes altres, les que hem viscut sense intensitat, han quedat oblidades, han desaparegut completament. En aquest poema, trobem aquest mirar enrere, que es troba amb el record del mestre, gràcies a la intensitat de la pràctica viscuda amb ell:
Què se n’ha fet dels meus companys?
Si miro enrere,
retornen els dies passats al temple zen,
i el meu esforç constant per seguir la Via.
Escombrar el terra em duu a la memòria el meu mestre.
Sempre era el primer disposat a rebre la seva ensenyança,
i mai em vaig perdre una hora de zazen.
Han volat trenta anys des que vaig deixar
aquest lloc tranquil i meravellós.
Què se n’ha fet dels meus companys de sangha?
I com oblidar l’amabilitat del meu estimat mestre?
El monjo zen Ryokan i la memòria del mestre
“Escombrar el terra em duu a la memòria el meu mestre.” Encara que hagin passat 30 anys, el que li duu el record del seu mestre és la pràctica d’escombrar. El vers fa evident que la vinculació entre mestre i deixeble és la pràctica, la pràctica és el mestre, i el mestre és la pràctica. Quan el cos del mestre desapareix, queda la pràctica. És la pràctica que es transmet al llarg del temps, com escombrar el terra, com inclinar-se amb les mans juntes, palmell contra palmell, com seure al zafu. Per molts anys que passin, per molts mestres i deixebles que se succeeixin, i desapareguin, la pràctica continua. Ho podem sentir en cantar el Sutra del Cor, ho podem escoltar en el so del mokugyo. La flama es transmet ininterrompudament al llarg del temps.
“Què se n’ha fet dels meus companys de Sangha?” La flama es transmet, malgrat les anades i vingudes, malgrat el naixement i la mort. A vegades, ens dol recordar els que van marxar, els que van morir. Ens preguntem, què va passar amb aquell? Per què se’n va anar aquella? La impermanència, i la rotació de les persones de la Sangha, ens produeix tristesa, i ens pot fer sorgir dubtes, com és que jo continuo, si altres ho han deixat? “Què se n’ha fet dels meus companys de Sangha?” És una pregunta que ens fa posar melangiosos. No hi ha res a dir, cadascú fa el seu camí, alguns ens acompanyen durant un dia, altres durant setmanes, mesos, o anys, alguns ens acompanyen tota la vida, però al final tots desapareixem i, malgrat tot, la flama continua. És una flama que ve de temps immemorials, de fa segles, i que seguirà quan nosaltres ja no hi siguem.
A Ryokan, aquest record de la Sangha el fa pensar en el seu mestre: “I com oblidar l’amabilitat del meu estimat mestre?” El sentiment de gratitud per aquells que ens han ensenyat, els que ens han mostrat el camí meravellós de la Via del Zen, el tindrem sempre present, passi el temps que passi.
Nansen