plaça de Sant Agustí Vell al barri de la Ribera de Barcelona (foto: Lluís Nansen Salas)

Quan vaig començar a practicar la meditació als anys 90, aquesta era una pràctica molt poc estesa. El ioga començava a fer-se visible, i malgrat que en aquella època era minoritari, vaig tenir la sort de conèixer la professora Teresa Ubach, una gran mestra. Recordo que, a vegades, al final de la classe fèiem una breu meditació de cinc minuts, asseguts en la postura del lotus, o el que més se li assemblés. D’aquí em va néixer la curiositat d’explorar més a fons aquest espai que tan escassament se’ns concedia. En aquells temps no era fàcil trobar centres de meditació, com ho és ara. Podies llegir llibres, provar pel teu compte, però tots aquests intents autodidactes quedaven molt lluny del que és una experiència de meditació, quan hem estat iniciats per un mestre, i la practiquem en grup.

Les meditacions de mirar pedres, o de mirar-se les mans, com proposava Castaneda, no tenien gaire recorregut. Per altra banda, els llibres de Taisen Deshimaru m’entusiasmaven, encara que reconec que no suposaven una motivació suficient per posar-me a meditar.  La meditació zen explicada en un llibre, és com intentar menjar una poma dibuixada en un paper, si no practiquem en grup, és difícil de comprendre.

Finalment, l’atzar, o el karma, em va posar en bon camí, i vaig aconseguir l’adreça del dojo zen del carrer Montcada, on vaig començar a meditar. Després, un grup nombrós dels que érem a Montcada, ens vam traslladar a la Plaça de Sant Agustí Vell, al barri de la Ribera de Barcelona. En aquest grup, liderat per Pedro Secorún, seguíem els mestres que havien estat deixebles de Taisen Deshimaru. Ells ens visitaven periòdicament, per dirigir retirs-sesshin que fèiem prop de Barcelona. La pràctica del dojo s’inspirava en l’ensenyança d’aquests antics deixebles de Taisen Deshimaru.

Avui en dia, la meditació s’ha popularitzat més, especialment gràcies al Mindfulness, que s’estén per clíniques, escoles, empreses. I com passa en el ioga, a les classes de mindfulness moltes persones tenen el primer contacte amb la meditació, i encara diria més, si el programa de mindfulness està ben elaborat, hauria de basar-se en una pràctica regular de meditació. Fa anys, només es podia aprendre meditació en els centres budistes, però ara també hi ha escoles de meditació moderna que es desmarquen de les escoles tradicionals. En la majoria dels casos son còpies incompletes de les ensenyances budistes tradicionals, perquè intenten extreure la pràctica meditativa de l’entorn ritual i social que l’acompanya, sense saber la funció tan important que això té en el procés d’autoconeixement.

Un exemple de ritual social que acompanya la meditació zen, és el treball voluntari per a la comunitat. I per entendre la seva influència, res millor que una anècdota que va succeir quan érem al dojo del barri de la Ribera. Després del zazen de dissabte al matí, solíem baixar al bar a prendre un cafè, xerràvem una bona estona, i després tornàvem a pujar al pis on era el dojo i ens repartíem les tasques de neteja, passar l’aspirador, netejar el lavabo, etc. Recordo un dia que, en finalitzar el samu, vam voler desfer-nos d’un llistó de fusta, i em van encarregar que en sortir el llencés als contenidors. Vaig deixar un moment el llistó recolzat a la paret del passadís, al costat de la porta, mentre em cordava el cordó de les sabates, i en acabar, abstret en els meus pensaments, vaig marxar sense agafar el llistó, que es va quedar allí enmig del pas. El dissabte següent, ningú em va dir res. Altre cop, zazen, cafè i samu i, de nou, a l’hora de marxar em vaig ajupir per cordar-me les sabates prop de la porta. Quan em vaig incorporar, i em vaig girar per dir adeu, allí hi havia el llistó de fusta, en el mateix lloc on havia quedat la setmana anterior. El veure’l em va produir un shock. Quan havia arribat al matí no hi era, el llistó havia reaparegut just mentre em cordava les sabates. Des del fons del passadís, em miraven amb un somriure còmplice. Sense dir res, em vaig endur el llistó, i el vaig dipositar als contenidors. Aquest gest d’un monjo antic em va fer sentir responsable de la meva falta d’atenció, però sobretot em va fer entreveure el caràcter atemporal del sagrat. El treball comunitari que fem per a la comunitat de la sangha, està més enllà del passat, del present i del futur. La seva influència transcendeix el temps i l’espai. És el poder de fer les coses sense la intenció d’obtenir, la capacitat de transformar el nostre karma, i alliberar la nostra ment. La interacció amb la comunitat de la sangha en el treball voluntari, posa a prova la nostra pràctica de manera subtil i silenciosa. La comunitat es converteix en un mirall dels nostres aferraments, del nostre ego. Entre altres coses, això ens ajuda a no caure en les trampes de l’espiritualitat, ens ajuda a no creure que ja estem il·luminats, a no creure que ja hem escapat dels efectes del karma.

Em ve al cap una vella història zen, en què un ancià s’acostava cada tarda a escoltar la conferència Dharma del mestre Hyakujo. Sempre es quedava assegut a l’última fila, i quan la conferència acabava, desapareixia sense dir res. Però un dia no se’n va anar, es va quedar allí assegut, esperant. El mestre Hyakujo li va preguntar: -Qui és el que està allí assegut? I l’ancià va dir: -No soc un ésser humà. Jo era abat d’aquest monestir a l’època del Buda Kashyapa, i un dia un estudiant em va preguntar: “Una persona desperta també cau en la causació del karma, sí o no?” Jo li vaig dir: “No, aquesta persona no hi cau.” Per haver dit això, em vaig convertir en una guineu salvatge durant cinc-centes vides. Reverend, si us plau, digui una paraula que em salvi. Alliberi’m d’aquest cos de guineu salvatge. I com que volia una resposta, va preguntar a Hyakujo: -Una persona desperta, també cau en la causació del karma? I Hyakujo va cridar: -Una persona desperta no ignora la causació! Immediatament, l’ancià va tenir un gran despertar, va fer una reverència i va dir: -Ara estic alliberat del cos de guineu salvatge. El meu cos de guineu el trobareu a l’altra banda de la muntanya. Mestre, si us plau, enterreu-me com ho faríeu amb un monjo mort. Més tard, Hyakujo va anunciar que es faria un funeral per un monjo mort. Els monjos es van sorprendre: “Aquí tothom està bé, no hi ha ningú malalt a la sala del nirvana, què està passant?” Després de sopar, Hyakujo va conduir l’assemblea al peu d’una roca, darrere la muntanya. Amb el seu bastó, va descobrir el cos d’una guineu morta. Respectant el procediment, es va incinerar el seu cos com si d’un monjo es tractés. A la nit, Hyakujo va reunir l’assemblea a la sala del Dharma, i va explicar el que havia passat amb el vell ancià i la guineu morta. Aleshores, Obaku va dir: -Quan a l’ancià mestre li van preguntar si una persona desperta cau en la causació del karma, ell va dir que no, i es va convertir en guineu salvatge durant cinc-centes vides. Què hauria passat si hagués dit que sí?

Entre les moltes lectures d’aquesta història, la pregunta de si la ment desperta s’allibera del karma o no, té relació amb l’error freqüent de creure que pel fet de seguir una pràctica espiritual, ja estem desperts, i ja ens hem alliberat del vell karma, com la vella guineu. Aquesta il·lusió es dissipa immediatament quan tornem a caure en un atac de còlera, o en una discussió vana, o en alguna addicció, i el nostre vell karma es manifesta de nou. És precisament en el samu, com dèiem, que podem veure fàcilment la manifestació del nostre karma. I és aleshores que podem preguntar-nos: la pràctica espiritual que estic fent, m’allibera del karma o no? De què serveix aquesta pràctica, si segueixo caient en els errors de sempre? És una cosa que cadascú ha de comprendre per si mateix, no ignorar la causació. On és la paradoxa? Quan mirem cap al passat, tot allò que ha succeït, sembla determinat pel karma, i tot el que projectem cap al futur ve influenciat pel karma. Aleshores, si tot està determinat, on és el lliure albir? Però si deixem de pensar en el passat i en el futur, i enfoquem la nostra ment en el present, podem ser conscients de les nostres emocions i desitjos, conscients dels nostres condicionaments i del nostre karma, i en aquest moment present, en aquest aquí i ara, som realment lliures. És la nostra ment desperta al present, la que pot transcendir el karma. Només la consciència del present ens pot alliberar de les múltiples vides com astutes guineus que creuen haver despertat, i segueixen encadenades a la ignorància. És d‘aquest tipus d’obstacles del que ens allibera la pràctica del ritual i el treball voluntari amb la sangha. És un eficaç antídot contra l’autoengany.

Aquest article va ser publicat al Buddhistdoor, l’1/02/2023

Reencarnat cinc-centes vides com una guineu salvatge per no saber donar una resposta. Foto: Pixabay