El veganisme i els preceptes

Què és el veganisme?

Segons la “Vegan Society”, fundada a mitjans del s. XX a Anglaterra, el veganisme és“una filosofia i una manera de viure que pretén excloure —en la mesura que sigui possible i factible— totes les formes d’explotació i crueltat envers els animals per menjar, vestir o qualsevol altre propòsit; i per extensió, promou el desenvolupament i l’ús d’alternatives lliures d’animals en benefici de les persones, els animals i el medi ambient. En termes dietètics, denota la pràctica de prescindir de tots els productes derivats totalment o parcialment d’animals.”

Això exclou, evidentment, els ous, els làctics o la mel. També queda clar que el veganisme no només posa el focus en la dieta, a diferència del vegetarianisme, sinó que amplia el marc d’acció a la roba, els productes cosmètics i farmacèutics, i, en general, a qualsevol bé de consum o activitat humana. La “Vegan Society” va ser la primera a establir el terme “veganisme” i a constituir-se com a societat a favor d’aquesta causa, però els seus antecedents són mil·lenaris.

A occident es remunten als òrfics i pitagòrics i a filòsofs grecs com Diògenes o Sòcrates, entre altres. Pel que fa a orient, els podem trobar en el principi d’ahimsa o no-violència, present ja en alguns textos vèdics, recollit també als Yoga Sutra de Patanjali com el primer dels principis d’autodisciplina ètica o yama, i present en general en l’hinduisme, el jainisme i el budisme, amb diferents matisos i interpretacions.

Veganisme, ecologia i els grans preceptes del bodhisattva

Primer precepte – “No matar”

La relació del veganisme amb el primer dels deu grans preceptes, que és “no matar”, és evident. Prescindir del consum de carn estalvia l’explotació, patiment i sacrifici animal i, alhora, minimitza la nostra petjada ecològica pel que fa al consum de gra i cereal, d’aigua i de terreny, recursos indispensables per a la preservació de la biodiversitat a la Terra i l’equilibri de la biosfera. Segons el World Wildlife Found, el 80% de la soja que es produeix al món s’utilitza per a la ramaderia, no pel consum humà. Pel que fa a l’aigua, segons els càlculs de Martha Maria Angelou del Food Security Center, produir només un 1 kg de vedella costa 15.400 litres d’aigua.
Finalment, pel que fa a la terra, segons el conegut documental Cowspiracy, el qual serveix d’altaveu a una multiplicitat d’estudis acadèmics i institucions de renom, per proveir un adult que porta una dieta occidental estàndard calen 18 vegades més de terreny que el necessari per proveir a un altre adult vegà. El bestiar ocupa, ni més ni menys, el 45% del terreny total del planeta Terra, un terreny sovint robat als boscos, les selves i els éssers que hi viuen.

Veganisme i compassió pels animals

Deixant a un costat aquests importants efectes de la ramaderia, si observem el fet del sacrifici animal sistemàtic en si mateix, caldria reflexionar sobre el cost psicològic que té per a la gent que treballa als escorxadors. El ciutadà que compra la carn al supermercat està delegant la feixuga càrrega psicològica d’assistir al patiment emocional i sacrifici diari del bestiar en persones sovint precaritzades, migrants i racialitzades. Aquests treballadors són els que han d’assumir l’alt preu de la seva feina en forma d’estrès posttraumàtic, depressió i tota mena de seqüeles psicoemocionals, com denuncien molts testimonis.
D’altra banda, encara que algú assumeixi el sacrifici animal com a una pràctica legítima quan és per a consum humà, hauria de ser conscient que les gallines ponedores d’ous no es mengen i que la majoria dels pollets mascles són executats de manera sistemàtica de seguida que neixen, ja que a la indústria només li interessen les femelles d’aquesta espècie. Pel que fa a la pesca, segons la International Whailing Comission s’estima que 300.000 cetacis són pescats accidentalment cada any, un fenomen (anomenat “bycatch” en anglès) que també afecta altres espècies marines.

Segon precepte – “No robar”

El segon precepte és “no robar”, que també es podria interpretar de manera més àmplia com a “no posseir ni consumir més del que és imprescindible per sostenir la nostra vida”. Si ho entenem en aquest sentit, no consumir més aigua, terreny, cereals i llegums del compte es podria entendre també com a no “robar” recursos a la Terra. Però posem ara el focus en el consum de productes derivats dels animals, com els ous, la llet o la mel.

La nostra espècie té prou coneixements de biologia per saber que les gallines no ponen ous per al consum humà, sinó que es tracta d’una funció vital reproductiva; també sabem que les vaques no produeixen llet per a nosaltres, sinó per a nodrir els seus vedells, com qualsevol mamífer femella; i que les abelles tampoc fan mel per a nosaltres, sinó per alimentar les seves larves i per emmagatzemar-la al seu rusc de cara als llargs hiverns.

Però, els humans hem domesticat i sotmès altres espècies per al nostre propi benefici durant segles, tractant els animals com a propietats i bens de consum, intervenint en la seva genètica mitjançant la cria selectiva i controlant tots i cadascun dels aspectes de la seva existència per tal d’aconseguir una major producció de llet en les vaques, d’ous en les gallines, de mel en les abelles, etc. Com dèiem, la llet, els ous i la mel són substàncies amb un alt valor nutritiu o reproductiu generades per i per a altres espècies, no són productes destinats al consum humà des d’un punt de vista biològic; consumir-los, per tant, és participar d’aquest robatori sistemàtic sustentat en un marc de percepció esbiaixat i especista.

Tercer precepte – “No abusar sexualment”

Molta gent de ciutat no s’ha parat a pensar que per tal que una vaca doni llet ha d’haver estat prèviament inseminada i ha d’haver parit, i que tota la llet que consumim els humans és llet que un vedell, apartat de la seva mare per la força, deixa de beure.

Avui dia, la immensa majoria de les vaques del món són inseminades artificialment, perquè resulta més eficient i rendible econòmicament. Dit d’una manera menys eufemística, les vaques són abusades sexualment, ja que no tenen cap marge de decisió i sovint queden ferides físicament i emocional pel procés. I això no es fa de manera puntual, sinó de manera sistemàtica, any rere any, fins que queden tan esgotades per aquest cicle de violació, confinament forçat i furt de la seva llet, que cauen malaltes o han de ser sacrificades ja de ben joves.
La inseminació artificial es va desenvolupar durant la primera meitat del segle XX. Va suposar un abans i un després per a la indústria alimentària, i s’aplica àmpliament des dels anys cinquanta amb la gran majoria d’animals explotats per al consum humà, també amb les gallines i les abelles. El tercer dels grans preceptes del bodhissatva és “no abusar sexualment”. Si un entén aquest precepte d’una manera no especista, hauria de ser conscient de les implicacions ètiques darrere del consum de llet, ous o mel.

Cinquè precepte – “No intoxicar-se”

Prendre llet més enllà de la fase de lactància és una anomalia entre mamífers. El fenomen de la intolerància a la lactosa no té res de nou; tots els nostres ancestres eren intolerants a la lactosa abans que es domestiquessin vaques, cabres i ovelles, i només prenien llet materna quan eren nadons. Malgrat el pas dels segles, avui dia s’estima que un 68% dels adults no digereix correctament la lactosa. Si després de més de mil anys d’esforços adaptatius per part del nostre sistema digestiu, gairebé 7 de cada 10 adults al món encara tenen problemes amb la lactosa, sembla un percentatge prou alt per sospitar que potser beure llet d’altres espècies en l’edat adulta no és la millor de les idees.

Però si parlem de carn vermella i carn processada, avui dia són ja més que sospites el que hi ha sobre la taula. L’Agència Internacional d’Investigació sobre el Càncer ha classificat la carn vermella com a “probablement cancerígena per als humans” i la carn processada com a “cancerígena”, a seques i sense matisos. Cal tenir present que per “carn processada” no es refereixen només a la del McDonald’s i el Burguer King, sinó a qualsevol mena de carn “transformada a través de la salaó, el curat, la fermentació, el fumat o altres processos”. És a dir, el sacrosant pernil salat ibèric també entraria en aquesta categoria. En aquest sentit, podríem afirmar que menjant carn processada ens estem intoxicant i que menjant carn vermella, probablement també.

Oceans com a abocadors

Amb el peix la cosa està encara pitjor, perquè la nostra espècie utilitza els oceans com a abocadors multiús. Avui dia, diverses investigacions i articles han alertat ja de la presència de metalls pesants, mercuri, dioxines, microplàstics, hexaclorobenzè o PCB a dins dels peixos. Per si no fos prou, el peix i el marisc cada vegada contenen més PFAS o “químics eterns”, relacionats amb diversos tipus de càncer i altres malalties.

El diòxid de carboni

Si entenem el cinquè precepte amb una mirada més àmplia, i en comptes d’entendre’l de manera egoica o especista interpretem que “no intoxicar-nos” vol dir també “no intoxicar el cel, la Terra i els oceans”, encara sorgeixen més reptes vinculats a la ramaderia i la pesca. Un estudi del Worldwatch Institute atribueix ni més ni menys que el 51% del total de les emissions de gasos d’efecte hivernacle a la ramaderia, tenint en compte el CO2 produït per la respiració, el metà emès i l’ús de terreny, entre altres factors. Segons un altre estudi de la Food and Agriculture Organization, el bestiar és responsable del 65% de les emissions d’òxid nitrós relacionades amb l’activitat humana, un gas 296 vegades més potent que el diòxid de carboni pel que fa a l’escalfament global i que perdura a l’atmosfera durant cent cinquanta anys.

Això pel que fa al cel. Pel que fa als oceans, un article de The Guardian basat en un estudi de Greenpeace alerta que el 46% per cent de la brossa que flota al Pacífic està composta de material de pesca. Cada any es llencen als oceans 640.000 tones d’aquest material, considerat la principal font de pol·lució plàstica als oceans. Pel que fa a la Terra, a banda de la desforestació i desertificació i la importantíssima petjada hídrica, hi ha el problema de la contaminació d’aigües subterrànies deguda a l’acumulació de residus animals, rics en nitrogen i fòsfor, i a l’ús de fertilitzants i pesticides en els cultius destinats a l’alimentació animal.

Antibiòtics

Tampoc podem deixar de parlar de l’excessiu ús profilàctic d’antibiòtics per part de la indústria càrnia intensiva. Segons la FAO, l’any 2020 l’Estat espanyol va passar a liderar el consum de carn a Europa. Tenim també el dubtós honor de ser l’estat europeu que més antibiòtics utilitza per a la cria d’animals. Cal destacar, en aquest sentit, que la ramaderia intensiva no és un fenomen aïllat, com molts creuen; a l’Estat espanyol, el 90% de la producció porcina és intensiva i l’any 2020, segons Greenpeace, la ramaderia “ecològica” només representava un 2,1% del total.

El problema de l’ús abusiu d’antibiòtics com la colistina a les macrogranges, no és tant que el percentatge present a la carn sigui tòxic pel consumidor, com que aquest abús representa una seriosa amenaça per a la salut humana, ja que genera una major resistència microbiana i redueix l’efectivitat dels antibiòtics a escala global. Són innombrables els estudis acadèmics que han trobat una relació directa entre les cada vegada més freqüents epidèmies zoonòtiques, la resistència als antibiòtics i l’expansió de la indústria càrnia, destacant un estudi del 2021 encarregat per la Comissió de Medi Ambient, Salut Pública i Seguretat Alimentària del Parlament Europeu (ENVI), i un altre de 2022 publicat a Science Advances.

Totes les autoritats afirmen que si no som capaços de reduir el consum de carn a escala global de manera dràstica, les malalties causades
per virus i bacteris transmeses del món animal a l’humà seran cada vegada més i més freqüents.

Aspectes nutricionals del veganisme a observar en una dieta equilibrada

Hi ha molts mites, prejudicis i desinformació interessada al voltant del veganisme. D’una banda, tenim al lobby de la indústria càrnia, que és el quart sector industrial de l’Estat espanyol i el principal sector agroalimentari de Catalunya, finançant els grans mitjans de comunicació perquè relativitzin o silenciïn l’evidència científica contrària als seus interessos i, alhora, ridiculitzin o criminalitzin el veganisme.

D’altra banda, tenim tota una onada d’influencers vegans a les xarxes socials posant de vegades excessiu èmfasi en les grans marques de productes vegans (que al final són les que els sustenten econòmicament) i creant així la falsa impressió que el veganisme implica per força gastar molts diners i menjar aliments processats. Entremig, es perd de vista l’agricultura ecològica i de temporada, les verdures, llegums i cereals de proximitat, preferiblement comprats a granel o en pots de vidre, que haurien de ser la veritable base d’una dieta vegana, equilibrada nutricionalment i respectuosa amb el medi ambient.

Tanmateix, avui dia disposem de prou coneixements i recursos per portar una dieta així. Si algú vol caminar en aquesta direcció, hi ha molta bibliografia sobre el tema i una allau d’informació a internet que cal saber cercar, contrastar i destriar. Sempre és recomanable, en qualsevol cas, demanar consell a un nutricionista vegà o a alguna amistat que ho sigui des de fa anys. Aquests serien alguns dels punts claus a observar:

Les proteïnes en el veganisme

Hi ha 20 tipus diferents d’aminoàcids que es combinen per formar proteïna. 11 d’aquests 20 els pot produir el nostre propi organisme, però n’hi ha 9 que hem d’obtenir de l’exterior, anomenats “aminoàcids essencials”. Hi ha molts aliments d’origen vegetal que contenen per si sols els nou aminoàcids essencials, com ara els cigrons, el blat sarraí, la soja, les mongetes blanques, les azukis, la farina de blat integral, la farina de blat de moro o els festucs, entre altres. En el cas de llegums com les llenties o els fesols, pobres en metionina i riques en lisina, simplement cal complementar-les amb arròs, ric en metionina i pobre en lisina, per tal d’obtenir una proteïna completa.

El mite de la Vitamina B12 i el veganisme

La B12 és molt coneguda pel veganisme, ja que és l’única vitamina que costa trobar en quantitats suficients entre els aliments d’origen vegetal, i és vital per l’organisme. Però la vitamina B12 no és sintetitzada pels animals, sinó pels bacteris i per un cert tipus de microorganismes anaeròbics presents a tot arreu. Per obtenir-la, els vegans hem de suplementar-la amb pastilles o amb aliments d’origen vegetal enriquits amb B12 com, per exemple, el llevat nutricional. A qui això li sembli poc “natural”, hauria de saber que, tanmateix, avui dia és ben habitual injectar la B12 al bestiar.

Ferments

I què passa amb aliments fermentats com el iogurt o el formatge, tan lloats als anuncis per nodrir la flora intestinal? Bé, resulta que els ferments no son només patrimoni dels productes d’origen animal, ni de bon tros. Per definició, un ferment és qualsevol aliment que hagi estat transformat per l’acció de microorganismes que consumeixen el sucre i generen una altra substància com a resultat del procés (àcid acètic, àcid làctic, alcohol, etc.). Avui dia, hi ha una diversitat de productes fermentats d’origen 100% vegetal a l’abast, com el kimchi, el tempeh o la kombutxa. I, sobretot, una gran varietat de “formatges” vegans de qualitat fets amb una base de fruits secs, sovint anacards o ametlles, sotmesa a un procés de fermentació.

Omega-3

Els àcids grassos omega-3 son els grans protagonistes dels anuncis que promocionen el consum de peix. El que no es diu tan sovint ni tan fort és que, en primer lloc, si els peixos tenen omega-3 és perquè l’han obtingut de les algues marines, que són les responsables de la biosíntesi d’aquests àcids. Per tant, si vols menjar àcids omega-3 de qualitat, els pots trobar a les algues directament, no calen intermediaris.

En segon lloc, fora dels cercles vegans, no tothom sap que hi ha altres fonts d’omega-3 d’origen vegetal en forma d’àcid alfa-linolènic o ALA, que és l’únic àcid gras omega-3 essencial (el DHA i EPA els pot sintetitzar el cos humà a partir de l’ALA). Entre elles, destaquen la chia, les nous i el lli, que es pot consumir en forma de llavors triturades o d’oli. També existeixen suplements alimentaris d’omega-3 vegans, amb les algues com a principal ingredient.

Ferro i calci en el veganisme

De nou, la publicitat de la indústria càrnia i làctica ens ha fet creure que sense menjar vedella o porc acabarem anèmics, i que la llet de vaca és primordial per als nivells de calci als ossos. Res més lluny de la veritat. Hi ha més mil·ligrams de ferro en 100 grams de llenties, cigrons, llavors de gira-sol, bledes, espinacs o soja que en 100 grams de carn de vedella o porc. I no una mica més, sinó tres i quatre vegades més, en el cas dels cigrons o les llenties, respectivament. Aliments vegetals rics en calci són la soja, els cigrons, el bròquil, la col kale, la coliflor, la col, els fesols, les ametlles i les llavors de sèsam, que s’han de menjar ben triturades i remullades o en forma de tahina per a una òptima absorció. Altres factors que afavoreixen l’absorció de calci són l’exposició
al sol, no abusar de la sal i realitzar exercici físic amb regularitat.

Cloenda

Vivint en ple s. XXI en una ciutat com Barcelona, considerada com la ciutat on hi ha més veganisme de l’Estat espanyol, la quarta d’Europa i la desena del món, disposem de totes les facilitats per dur una dieta més vegana i ètica. Tant si volem cuinar a casa com anar de restaurant, les opcions son innombrables; el planeta i tots els éssers ho agrairan.

Daniel Ariño