Rellegint Ryokan, sempre em trobo amb agradables sorpreses. En la darrera relectura m’ha impressionat la delicadesa amb què Ryokan parla de la vellesa. Això és potser perquè començo a sentir la seva presència en la meva pell, la meva carn i els meus ossos. M’ha tocat el cor en aquest punt, perquè és diferent dels habituals laments sobre la rapidesa del pas del temps, i dels planys i queixes que surten dels llavis dels que senten que es fan vells, amb resignació o sense.
En contrast amb els laments ordinaris, Ryokan evoca la vellesa d’una manera diferent, com si parlés d’una vella amiga, i no pas d’un mal o d’una xacra. I ho fa amb versos curts i senzills, que amb tanta autenticitat com brevetat, expressen el seu sentiment sobre el pas del temps, la vellesa i la seva vida de monjo zen, de persona entregada a la Via del Zen.
Ryokan baixa de la muntanya
Hi ha un poema que és un diàleg, entre Ryokan, que baixa de de la muntanya on viu en una humil cabana de palla per anar a demanar almoina a la ciutat, i un vell conegut, que li pregunta:
-Mestre, què fas allà, vivint enfilat dalt dels núvols blancs?
I ell li diu: -I tu, què fas aquí, envellint en aquest món de pols vermella?
Tots dos es disposen a contestar, però queden muts.
Què hi faig aqui?
Més enllà de la dualitat de l’escena, que pot suggerir un diàleg entre dos individus antagònics, i que en realitat no ho és, hi ha una possible lectura íntima, en què els dos personatges son un de sol. És un diàleg que podem establir amb nosaltres mateixos, quan en acabar el zazen, la meditació zen, ens dirigim a les activitats de la vida quotidiana. Ens podem preguntar: ¿Què hi faig en zazen, enfilat dalts dels núvols blancs de la vacuïtat? I tot seguit respondre: i què hi faig aquí, envellint en aquest món d’il·lusions? Crec que és una bona manera de començar el dia, i a la vegada reflexionar sobre el sentit de la pràctica.
Per què meditar? Quin sentit té asseure’s en zazen? En lloc de buscar explicacions i raonaments per respondre a aquestes qüestions, és millor donar-li la volta, i fer-nos aquesta pregunta: quin sentit té envellir en aquest món d’il·lusions? Tots dos es disposen a parlar, però es queden muts, qui s’atreviria a estripar aquest silenci? No pas aquell parell de savis vells. La vellesa no és una il·lusió, no és allò que només passa als altres. La vellesa fa caminar a poc a poc, fa parlar amb pausa, fa pensar amb oblits, què haurien pogut dir? I tu, què hi fas aquí, envellint en aquest món de pols vermella?
Nansen