En els articles anteriors, “Il·luminació universal” i “estructures de consciència,” parlàvem del desenvolupament espiritual i les estructures de consciència. Ara és el torn de la consciència mítica.

Des de la visió màgica del món, l’ésser humà identifica les forces de la naturalesa, el Sol, la lluna, les estrelles, el vent, el foc, els predadors, i els representa com a déus antropomòrfics. El Sol, el foc, el vent i el mar són vistos com déus. Si abans, amb la consciència màgica, ens relacionàvem amb l’entorn de manera innocent i directa, el que fixa el patró de consciència mítica, és que la relació es fa a través d’un mite, ja siguin déus, tòtems, bodhisattves, maresdedéu, etc. La tribu estableix una relació de devoció amb les divinitats, i rep  el seu favor protector. 

L’estructura de consciència mítica és el suport de les religions i vies espirituals. Avui en dia, la paraula religió té per a alguns unes connotacions negatives, pel fet d’atribuir a la religió les atrocitats comeses per la Inquisició, les guerres santes, i les expulsions. Però si estudiem la història de les religions, ens adonem que aquestes atrocitats han estat comeses en benefici personal d’uns pocs, que simplement van utilitzar la religió, de la mateixa manera que avui alguns utilitzen els mitjans de comunicació en benefici propi. Culpar les religions de les guerres, equival avui a culpar-ne els mitjans de comunicació, quan ambdós són mers instruments del poder de cada època.

En lloc de basar-nos ens aquests tòpics sobre les religions, podem basar-nos en la pròpia experiència personal. Quan he conegut persones que seguien una religió, des de la meva percepció personal, sempre m’ha semblat que eren persones bondadoses, amables i compassives. Hi ha alguna cosa que fa que de seguida ens sentim còmodes en la presència d’una persona religiosa. No em refereixo a líders, ni ministres espirituals, sinó a les persones del carrer, amb qui ens creuem, ja sigui a la caixa del supermercat, a la feina, o en l’oci. De seguida es nota en el tracte: és l’esperit religiós, una actitud humil i respectuosa, una mirada clara, sense pretensions.

És aquest esperit el que millor representa el que han aportat les religions al desenvolupament espiritual dels éssers humans. És això el que anomenem aquí l’estructura mítica de la consciència. L’experiència ens diu que les religions fan bones persones. Tots en coneixem algú, també en la nostra família, qui no recorda una àvia o una tia religiosa, amb un esperit bondadós i compassiu? En el Zen es parla de l’esperit de l’àvia: la compassió incondicional i il·limitada cap a tots els éssers, com fa una àvia amb els seus néts. L’esperit de l’àvia indica en el Zen un grau elevat de desenvolupament espiritual.

No hem d’oblidar que la paraula religió ve de religare, d’estar unit amb Déu, amb el cosmos. I precisament, l’esperit religiós expressa aquest sentiment d’unitat, que tots experimentem en les experiències més sublims de la nostra vida, i també en la quotidianitat. En l’actualitat, veig un interès absurd a identificar els tòpics negatius amb la paraula “religió”, i els tòpics positius a la paraula “espiritual”, com si la religiositat i l’espiritualitat no fossin el mateix. És una maniobra indigna que pretén mantenir certs prejudicis de dubtosa procedència contra la meravellosa herència que hem rebut dels nostres avantpassats. 

Fins i tot en les formes ancestrals d’expressió de l’esperit religiós, com són les ofrenes, les processons, o la devoció cap a maresdedéu, bodhisattves o divinitats, hi ha un principi incipient del procés espiritual de transcendir l’ego. A través de la devoció cap a una divinitat, l’individu deixa de creure només en ell mateix, per creure i lliurar-se a allò que està més enllà del seu ego limitat. I és així com s’allibera de les pors i la inquietud inacabable de l’ego. En la devoció, l’ésser humà hi troba un confort al seu sofriment. És per això que, fins i tot des d’una ment racionalista i científica, no menyspreem el que les religions aporten al nostre desenvolupament espiritual. La maduresa espiritual es defineix com una estructura de consciència integral, que ho integra tot, integra la ment racional, la mítica, la religiosa, la màgica, la instintiva, i l’original. Sense rebutjar-ne cap. Això vol dir que si algú afirma, “la meva visió és no màgica, ”o “no religiosa,” està reconeixent que encara no ha assolit la consciència integral. 

En la pràctica de zazen, la ment s’obre a totes les estructures de consciència. La ment màgica, la ment mítica, i la ment racional s’alternen fluidament, sense prejudicis, ni lluites estèrils. La ment de zazen és capaç d’abraçar totes les consciències. Despertar és abraçar totes les consciències de tots els temps, les consciències de fa deu mil anys, i les de fa cent anys, viuen en la consciència del moment present de zazen.

 (Continuarem amb els següents patrons de consciència en el proper blog)

Lluís Nansen Salas