Per explicar les diferencies de capacitat entre els seus deixebles el Buda va fer servir el simil dels quatre tipus de cavalls. Altres mestres han parlat també sobre això.
Diu el mestre Sekito: “En el món ordinari hi ha persones amb diferents capacitats, però en la Via no hi ha diferència entre gent del nord, i gent del sud.”
“La diferència entre gent del nord i del sud” fa referència al diàleg d’Eno amb el mestre Konin, que quan va arribar al monestir, li va preguntar: “d’on véns i què busques aquí?” I Eno va respondre: “Vinc del sud per realitzar la meva naturalesa de buda.” El mestre va dir: “La gent del sud no té naturalesa de buda”. Eno va respondre: “hi pot haver gent del nord i gent del sud, però tots tenim la naturalesa de buda”.
En la Xina d’aquella època, com en l’Europa d’avui, aquestes diferències entre nord i sud eren també diferències socials i culturals, un nord més ric i amb estudis, i un sud més pobre i amb menys preparació. Aquest diàleg planteja una qüestió molt interessant: fins a quin punt és important la nostra preparació, les nostres capacitats i habilitats del món ordinari, per seguir la via del Zen?
La resposta d’Eno, repetida per Sekito, és explícita: en la Via del Zen no hi ha diferència entre gent del nord i gent del sud, no hi ha diferència entre gent de més capacitat i de menys capacitat, entre gent amb més o menys recursos en el món ordinari. Però si no és la capacitat ordinària el que compta, aleshores què és el que compta? Per què alguns assoleixen la Via i altres, no?
Els quatre tiups de cavalls
El Buda parlava de quatre tipus de cavalls: aquell que comença a galopar quan veu l’ombra del fuet; el que es posa en marxa quan el fuet toca la seva pell; el que comença a córrer quan el fuet penetra la seva carn; i el que engega només quan el fuet toca els seus ossos.
Amb aquesta paràbola expressava les diferents sensibilitats dels seus deixebles, a l’hora de generar l’esperit del despertar, l’impuls d’assolir la Via practicant amb els altres.
Hi ha persones que generen l’esperit del despertar quan senten parlar d’algú que ha mort al poble veí; d’altres, quan la mort assota el seu propi poble; altres, quan la mort toca la seva pròpia família; i finalment, n’hi ha que només se senten al·ludits quan la mort truca a la seva pròpia porta (aquesta mort vol dir la impermanencia, la pèrdua, les separacions, la malaltia, la vellesa i la mort).
El buda utilitza la imatge dels cavalls, perquè representen la força, l’ímpetu i l’esforç que posem en la pràctica de la Via. Com més energia donem, més forta i més gran és aquesta realització. Perquè la realització resideix en la mateixa pràctica, en el fet de donar-se totalment a la Via.
Un ímpetu que a vegades perden alguns estudiants de la Via, quan es deixen seduir per cants de sirena, i acaben caminant en cercles, com un ase lligat a la sínia. Des del naixement fins a la mort, la vida canvia molt ràpidament, no perdem el temps en coses vanes. Un antic mestre va dir: practiqueu com si un foc cremés sobre el vostre cap,
Nansen
Veure el video curt dels quatre cavalls i l’enenyança completa