Per sort en els seus poemes Ryokan ha trobat una via per assossegar el sentiments dolorosos que provoquen el pas del temps, a partir d’honorar l’esperit absent del vell mestre, i comprendre que tingui o no tingui sentit, la vida és una joia preciosa, un estel fugaç que ens deixa meravellats.
Poema de Ryokan
De nit,
en el profund de les muntanyes,
assegut en zazen.
Els assumptes dels homes
no arriben fins aquí,
tot és desert i plàcid.
L’encens se l’ha empassat
la nit inacabable.
El kesa s’ha tornat
un vestit de rosada.
Incapaç de dormir,
m’endinso cap al bosc.
De sobte, per sobre el cim més alt,
apareix la lluna plena.
En aquest poema sembla que s’hagi aturat el temps. Asseguts en zazen, la percepció del temps canvia radicalment, cada instant és una eternitat: “L’encens se l’ha empassat la nit inacabable.” És la fi del patiment, la fi de les preocupacions mundanes. “Els assumptes dels homes no arriben fins aquí.” Només una gran vacuïtat, i una gran serenitat, “tot és desert i plàcid.” Efectivament, sembla que el temps s’ha aturat. I “de sobte, en el cim més alt apareix la lluna plena.” Una vida sense temps, és el que ha trobat Ryokan, i que també podem trobar nosaltres en la pràctica de zazen.
Zazen i el temps
Les traces del meu anar i venir,
han desaparegut sota la neu.
Sota la finestra vella,
crema l’encens.
El anys passen implacables, però a la fi som nosaltres els que decidim com viure la nostra vida. Si preferim anar i venir com una fulla seca escombrada pel vent, i lamentar-nos del pas dels anys, de les xacres de la vellesa, d’allò que s’ha quedat pel camí, d’allò que mai no ha estat, ni serà. O si triem abandonar cos i ment a cada expiració, i viure una vida autèntica, una vida sense temps.