La vella tomba.
En el següent poema el mestre zen Ryokan ens evoca la fugacitat de l’existència. En la nostra percepció del pas del temps, es produeixen distorsions de la percepció. El nostre temps de vida ens sembla un període molt llarg, quan en realitat és molt efímer. L’altre dia, caminava pel Passeig de Sant Joan de Barcelona, que té uns plàtans d’ombra molt alts i grans, i em preguntava, quants anys fa que son aquí? Quan jo era un nen, ja hi eren. Quant de temps continuaran ensenyorint aquest carrer, després que jo no hi sigui, després que tota la gent que conec hagi desaparegut? Mentre ho pensava, van caure algunes fulles. De manera semblant Ryokan ens diu en aquest altre poema:
La vella tomba del meu mestre,
amagada al peu d’un turó desert,
coberta d’exuberants males herbes.
No hi ha ningú que en tingui cura.
Només, de tant en tant, passa per allí
un llenyataire furtiu.
No hi ha ningú que en tingui cura.
No hi ha ningú que en tingui cura. És cert, ningú té cura del record del vell mestre. I de la mateixa manera, tothom ens oblidarà quan desapareguem nosaltres, i quan els que ens van conèixer també desapareguin, ningú sabrà res de nosaltres. Les males herbes creixeran sobre el que havia estat la nostra gran il·lusió: un jo, una persona, una imatge. Tot això que tant ens esforcem a defensar i mantenir. No hi haurà ningú que en tingui cura. Com podem dedicar tanta energia a sostenir una il·lusió que, com una fulla seca, caurà i serà escombrada pel vent de tardor? Altre cop Ryokan torna al record del seu mestre en el següent fragment:
Una vegada, jove de cabell salvatge,
vaig ser el seu deixeble,
vaig aprendre d’ell profundament.
Però vaig iniciar el meu viatge solitari,
i els anys van passar entre nosaltres en silenci.
Ara he tornat amb ell per quedar-me.
Com puc honorar el seu esperit absent?
El mestre zen Ryokan i el pas dels anys.
“Els anys van passar entre nosaltres en silenci. Ara he tornat amb ell per quedar-me.” Sembla que els anys d’allunyament i de silenci ara li pesin, ara que ja no hi és. Com quan perdem algú, i el que més ens pesa és el temps que no li vam dedicar. Ben segur que és la nostàlgia de no haver pogut agrair prou a aquells que ens van ajudar a créixer, que ens van instruir. Aleshores la nostàlgia es pot transformar: com puc honorar el seu esperit absent? La manera d’honorar l’esperit absent dels mestres, és seguir el seu exemple, continuar la seva obra, i fer realitat el que ells ens van ensenyar.