.
Són diversos els camins que ens porten a interessar-nos per les expressions culturals i religioses allunyades de la nostra tradició. Pot ser que ens hi porti un interès intel.lectual, però també aquell desig tan humà de voler conèixer l’altre, aquest diferent que cada vegada ho és menys, o sembla que ho és menys, atesa la globalització del planeta.
Teresa Costa-Gramunt
A vegades la lectura d’un llibre adquireix categoria dins del recorregut biogràfic. Una peça del puzzle de l’existència: aquell dia i aquell moment, amb la perspectiva del temps adquireixen un significat. En el meu cas, respecte del budisme va ser la lectura de la vida de Gautama el buda (o Sakyamuni, com també se l’anomena) a una edat molt primerenca, gairebé paral.lela a la meva Primera Comunió. Un llibre salvat de la biblioteca republicana, entenc ara. Perquè es fa difícil entendre que en la biblioteca escolar nacionalcatòlica on vaig fer els estudis de primària hi hagués aquest llibret que recordo de tapa dura i folrat amb paper blau marí, que ja aleshores em va oferir la visió d’una potent i encisadora personalitat religiosa, espiritual, com és el Buda, el Despert, i que en els anys joves retrobaria en una forma literària, en Sidharta, el personatge creat per Hermann Hesse.
Thomas Merton, monjo de la trapa, amb el seu preciós llibre El Zen y los pájaros del deseo (1972), fruit de la seva experiència budista al Japó en diàleg amb el mestre Suzuki, m’invitaria a endinsar-me en el coneixement del budisme Zen; amb la lectura de Preguntas a un Maestro Zen, del mestre zen Deshimaru, aniria ampliant conceptes essencials del budisme Zen; no va ser menys important la descoberta, l’any 1976, d’El llibre del te, d’Okakura Kakuzo, que l’escriptor Carles Soldevila havia traduït al català en data desconeguda i amb el pseudònim Marçal Pineda. En tot el llibre plana l’esperit del Zen, que em faria enamorar no només d’aquesta branca del budisme sinó també de la poesia japonesa en la seva versió més minimalista, l’haiku. Interès i estima que faria eclosió l’any 2009, amb la publicació de la meva traducció d’Herba roja de tardor. Cent estances de l’haiku japonès, de Vicente Haya, estudiós de l’haiku, una modalitat poètica que ja a principis del segle XX va captivar poetes de casa nostra com Junoy i Salvat-Papasseit, els primers d’una llarga sèrie de poetes catalans a conrear l’haiku.
El tapís s’ha anat ampliant de fils. Altres publicacions sobre budisme Zen poblen la meva biblioteca sobre una filosofia espiritual que no he deixat mai d’explorar segurament atesa la meva pròpia psicologia amb tendència a la sobrietat discursiva en el camp de la poesia, però que alhora es complau en les imatges fulgurants de l’haiku i de l’atractiu dels contes Zen, amb les seves paradoxes. Potser perquè no m’incomoden conceptes budistes com el buit i l’efímer, tan poc amics de la mentalitat occidental, que tot ho vol ple i etern. Però és que en última instància una cosa i l’altra són el mateix, però llegit des d’una altra concepció de la realitat com és l’oriental en general i la budista en particular.
Mentrestant, aquest es celebren els cinquanta anys de l’arribada a Occident, l’any 1967, del mestre zen Taisen Deshimaru, de l’escola Soto, un mestre que ha transmès l’esperit del Zen a Europa. En aquest any, Lluís Nansen Salas, deixeble de Roland Yuno Rech, que és deixeble del mestre Deshimaru, acaba de publicar Meditació Zen. L’art de simplement ser (Viena edicions).
En aquest llibre necessari per entendre la meditació Zen i la filosofia que l’inspira, el mestre zen Lluís Nansen explica de forma pedagògica, entenedora, en què consisteix el zazen, que vol dir meditació asseguda, i els seus indubtables beneficis no només per calmar la ment atribolada sinó també, i està comprovat, com un camí de realització personal.
El Zen és una filosofia que en la seva pràctica meditativa ens connecta amb el nostre ésser profund. El Zen és un camí espiritual que ens porta simplement a ser, lluny dels aferraments que ens encadenen al sofriment que comporta l’existència i a relativitzar aquell personatge que anomenem jo. Al jo se l’ha de prendre tan seriosament com per no creure-se’l de manera absoluta, simplement l’hem de prendre com a vehicle de coneixement de la realitat. El jo en ell mateix no té substància, és buit com buida és una ceba per dins, com diu tan gràficament José Corredor-Matheos, un poeta amarat de l’esperit del Zen. El buit hi és i no hi és.
Al despertar, a la descoberta d’aquesta realitat del que és i no és al mateix temps, i que des de la mentalitat occidental podríem veure en la nada del carmelita Joan de la Creu o en el deseiximent de l’ego predicat pel medieval Mestre Ekhart, i que la ciència quàntica s’ha encarregat de certificar, s’hi pot arribar per molts camins, i el del budisme Zen és un dels més directes. És per això que en el Zen l’efímer i l’etern es donen les mans en el temps present. És l’art simplement de ser aquí i ara, ser present en l’instant i amb la ment neta de teranyines. Tan senzill, i tan difícil. D’aquí ve que la pràctica de la meditació Zen, el zazen, sigui ben recomanable per a qui se senti atret per veure, comprendre, sentir la realitat tal com és, realitat nua en comunió amb el que és.