Quan el Buda va tornar del retir en què havia assolit el Despertar, va voler explicar als seus antics companys d’ascetisme de quina manera hi havia arribat, i de quina manera hi podien també ells arribar. I d’aquest mètode en va dir la Via del mig, una via que manté l’equilibri entre dos extrems, que ell coneixia molt bé. Havia viscut durant uns anys l’hedonisme de la vida de palau, on podia satisfer tots els seus desitjos, i fer sempre el que li venia de gust. És una manera de viure que busca molta gent, pensen que això els farà feliços. Però al jove Siddharta això no el satisfeia, perquè va prendre consciència del sofriment de la malaltia, l’envelliment i la mort, i va adonar-se que la vida que duia no el lliurava d’aquest sofriment. Llavors va decidir buscar la manera d’alliberar-se, i ho va provar durant uns quants anys vivint apartat del mon, en un ascetisme extrem i realitzant pràctiques ascètiques de mortificació que el van dur a les portes de la mort.
Zazen
Després de refer-se, va comprendre que cap d’aquests dos camins podia alliberar la seva ment. I es va asseure a meditar, en la manera que ara en diem zazen, amb la determinació de no aixecar-se fins assolir l’alliberació. Aquest és un dels factors clau per al que va passar després: l’actitud de no posar-se límits, d’entregar-se absolutament, això és el que va canviar-ho tot. És una actitud que difícilment es presenta quan meditem en solitari, perquè el meditador s’asseu a meditar, però sap que quan se’n cansi, o aparegui alguna incomoditat, aturarà la meditació.
Meditar en grup
En canvi, quan meditem en grup sabem que el final de la meditació no el marca el nostre jo, sinó les regles del grup, que fins i tot el mestre segueix. I, per tant, un es pot asseure amb una actitud semblant a la del Buda. Seure fins que soni la campana, sigui el que sigui el que passi durant la sessió. El meditador habitual no es planteja en cap moment quedar-se a mig camí, sinó que s’asseu amb el propòsit de completar la sessió amb la resta del grup, passi el que passi. La presència del grup i del mestre, ajuda a cultivar aquesta actitud de confiança, ens dona força i ens allunya de la por i els dubtes. Per això diem que zazen és el castell de la no-por.
Zazen no és una mortificació
Encara que a vegades puguem sentir incomoditat o dolor, zazen no és una mortificació. Les mortificacions son pràctiques orientades a induir la mort gradual del cos, fins a arrabassar-li els seus principis vitals. Res a veure amb la pràctica de zazen, que condueix a l’harmonia del cos i la ment. La presència de la incomoditat i el dolor no és buscada, però apareix igual que apareixen les sensacions i pensaments, està relacionada amb l’estat de la ment, i forma part de la meditació, igual que forma part de la nostra vida. En zazen, ni es busca el dolor, ni es fuig del dolor. Aquesta és la Via del mig.
Completar l’acció
L’actitud de completar cada acció, de no deixar les coses a mitges, s’aplica també en el samu, el treball voluntari. En el Zen, això és fonamental. Comencem una cosa disposats a acabar-la, a completar-la. No calculem si ho deixarem a mitges. Evidentment, això és a banda que pugui sortir alguna circumstància que ho impedeixi. Parlem de l’actitud d’aspirar a acabar completament el que comencem, de no començar una acció amb la intenció de deixar-la en qualsevol moment, a la primera distracció, a la primera interacció, al primer pensament. Sinó amb la determinació de concloure-la, i de no quedar-nos a mig camí. En la gesta del Buda és una cosa que queda molt clara: ell es va asseure a meditar seguint la Via del mig, amb la ferma determinació de no quedar-se a mig camí.
No confondre el mig amb la meitat
Insisteixo en aquest punt perquè és una confusió habitual, creure que la Via del mig significa quedar-se a mig camí, no lliurar-se mai del tot. Ens referim a l’actitud, no a les capacitats, i per saber si la nostra capacitat ens impedeix continuar, és bo contrastar-ho amb el mestre, no sigui que ens estiguem quedant a mig camí, perquè pensem que no hi podem arribar, sense haver-ho intentat; o que pensem que amb fer la meitat ja n’hi ha prou, perquè aleshores farem cada vegada menys, fins a desaparèixer.
La meitat de zazen
Pot passar que trobem que el zazen és molt exigent, i que aleshores provem una meditació a mig camí de zazen, i creiem que estem practicant la Via del mig. Però la Via del mig no és quedar-se a mig camí del que ensenya el mestre. No oblidem la gesta del gran mestre, el Buda, en assolir el Despertar. La pràctica de zazen completa és la Via del mig, una Via que vol dir un camí, un procés, en què mantenim l’equilibri entre no inclinar-nos cap a l’auto-indulgència, ni inclinar-nos cap a la imposició. Ens mantenim al mig d’aquests dos extrems.
Una Via entre abismes
És com caminar per un camí estret entre dos abismes: a un costat l’abisme del desig, a l’altre, l’abisme de l’aversió. Si ens inclinem cap a una banda, caiem a l’abisme del sofriment. Si mantenim l’equilibri, seguim la Via del mig, que no és quedar-se a mig camí, igual que no ens quedaríem aturats al mig d’una corda fluixa. Però, sorprenentment, és una confusió molt freqüent. Moltes persones hi cauen. Creuen que estan seguint la Via del mig, però el que han fet es quedar-se a mig camí. Per això el Buda, en el Sutra del Lotus, els dedica la paràbola de la ciutat encantada.
La ciutat encantada
Un guia experimentat condueix un grup de persones cap a un paradís que es troba dalt d’una muntanya. A mig camí, cansats i desanimats pel llarg recorregut que queda per fer, el grup no vol continuar, i el guia, que és el Buda, utilitza els seus poders màgics per crear una ciutat encantada on puguin reposar, i refer-se abans de continuar. Quan el guia creu que ja han descansat, reprèn el camí, però molts ja no el segueixen. Molts prefereixen quedar-se a la ciutat encantada de l’autocomplaença, i deixar de seguir el Buda per realitzar el camí. Per sort, aquesta ciutat encantada és només en la nostra ment. Sempre hi som a temps de deixar-la, és a dir, d’abandonar l’actitud de quedar-nos a mig camí, i anar fins al final per realitzar completament la Via del Zen.
Nansen