la terra, la terra, una cosa més forta que jo
Maria Josep Balsach en el seu llibre Joan Miró. Cosmogonies d’un món originari (1918-1939), interrelaciona fenòmens artístics i espirituals, amb una erudició i una creativitat magistrals, teixint una inabastable xarxa cosmogònica, que va més enllà de la cultura. Hi parla de l’arbre de La masia de Miró com de l’Arbre de la Vida, el Lignum Vitae. Un arbre que enfonsa les seves arrels al cor de la terra, d’on rep l’energia de les forces tel·lúriques, i que en un moviment ascendent del tronc, enlaira les branques cap al cel, “per veure-hi més enllà dels astres.”
A nosaltres, els practicants del Zen, no ens cal ser Miró per poder experimentar en el nostre propi cos aquest Arbre de la Vida. I així, tota la força ens ve també de la terra, i gràcies al nostre arrelament pregon -interiorització en el nostre veritable ésser, més enllà del petit jo limitat-, entrem en contacte amb l’Univers, i podem dir, com ell: “És la terra, la terra, una cosa més forta que jo. Jo tinc les arrels en aquesta terra.”
I això és el que ha sabut expressar deliciosament l’artista Isabel Banal amb aquest finíssim dibuix, sorgit de la seva pràctica al Dojo Zen Barcelona Kannon, i que representa l’essència de la meditació zen: a cada expiració, clavem fermament els genolls a terra i empenyem el cel amb la coroneta. Ni massa materialistes, ni massa idealistes, en el Zen ens mantenim sempre en equilibri. Això, portat a la vida quotidiana es pot traduir en aquell consell que donava el Mestre Taisen Deshimaru als seus deixebles: “no intenteu convertir el vostre ideal en la vida, feu que la vostra vida sigui un ideal.”
Natàlia Keiko Barenys