La diferència és l’essència
Un dia Sekito va llegir la frase: “El veritable savi és aquell que esdevé totes les existències de l’Univers.” Sekito es va preguntar: com pot una existència convertir-se en totes les existències de l’Univers? I a partir d’aquell dia, aquesta pregunta va il·luminar el seu camí.
La pràctica de zazen és això: fer-se un amb tot l’Univers, oblidar-se d’un mateix, i abandonar l’ego, fer-se un amb totes les existències. Però encara que tots podem experimentar aquesta realitat no dual, la diferència no deixa d’existir, la nostra existència no deixa de ser diferent. Tots els éssers tenim la mateixa naturalesa, i a la vegada som tots diferents. Com podem entendre-ho això?.
Per diferència entenem qualsevol dels múltiples aspectes: una capacitat diferent, un cos diferent, un gènere diferent, una percepció diferent, una emotivitat diferent, unes idees diferents, unes virtuts diferents, unes debilitats diferents, unes addiccions diferents, unes conductes diferents. I encara que és ben cert que tot això forma part del jo, quan diem que en zazen abandonem el jo, no significa que eliminem les nostres diferències, sinó que les acceptem i, sense més, tornem a la presència conscient.
Diferència i essència s’interpenetren, vol dir que la diferència no pot existir sense l’essència, i l’essència no pot existir sense la diferència, són inseparables.
Acceptar la nostra diferència no vol dir identificar-se amb la diferència. Identificar-se vol dir, per exemple, que si nosaltres parlem molt, considerem que parlar molt és el normal, i que parlar poc és rar. I el mateix podríem dir a l’inrevés. El punt de vista egoista ens fa considerar la nostra diferència com a normal, i la diferència dels altres com una raresa. Hom parla del que és i el que no és normal, i tracta d’imposar les seves diferències als altres. Però, i si ser diferent fos el normal? I si allò veritablement normal i freqüent fos que tots som diferents? Comprendre la nostra pròpia diferència no és identificar-se amb ella, es veure la nostra diferència amb els ulls dels altres.
Parlo de comprendre la nostra diferència, aquella diferència que en cadascú de nosaltres marca les nostres vides, la diferència que ens fa sofrir, que ens fa sentir amb menys capacitat, o amb dificultat per integrar-nos en el grup, o per relacionar-nos amb determinada persona, o la que fa que no puguem estimar, o sentir-nos estimats, la diferència nostra que ens fa por, o que rebutgem, o que volem ignorar en va. Quan som capaços de comprendre la nostra diferència, i fer-nos íntims amb ella, aleshores podem dir que som un amb la diferència, sense identificar-nos amb ella. Som un amb la diferència perquè l’acceptem tal com és, i ens perdonem, i perdonem als altres, que no han pogut veure i comprendre aquesta diferència nostra. Acceptar i perdonar sincerament, vol dir acceptar-nos i estimar-nos, i estimar els altres, els que són tan diferents. En comprendre la nostra diferència, podem comprendre la diferència dels altres, i gaudir de la meravellosa diversitat de tots els éssers. A partir de la nostra diferència penetrem en l’essència de l’Univers. Això és el que vol dir que diferència i essència s’interpenetren. Això és el que experimentem asseguts en zazen.
Lluis Nansen Salas