inkin

El ritual de la campaneta Inkin

L’inkin és una campaneta de so delicat, amb mànec de fusta. La paraula prové del japonès, en què kin significa “campana” i in és una partícula que pot indicar “suavitat” o “delicadesa”.

En el budisme zen s’utilitza per marcar moments específics dins de la cerimònia i el ritual. Es porta a la mà i es colpeja amb una petita vareta de bronze unida a l’inkin per un cordill. La campaneta es toca mantenint-la en posició vertical i es colpeja amb un cop lleuger però ferm. La seva ressonància, suau i pura, penetra el silenci.

La funció de l’Inkin

La campaneta precedeix al mestre en els passejos i marca moments clau del ritual. Acompanya alguns gestos del mestre perquè tothom els pugui seguir, encara que no ho vegi. En aquest sentit, la campaneta Inkin té com a missió fer de nexe entre el mestre i la sangha, per tal que la cerimònia surti harmoniosa i la sangha (la comunitat de practicants) se sintonitzi amb el mestre, que és qui dirigeix la cerimònia.

En la tradició zen soto, la persona que fa de campaneta, ha d’anar vestida amb un kesa. El kesa és el mantell que vesteixen els monjos i les monges zen. En els retirs (sesshin) la persona que fa de campaneta es posa el kesa al final del zazen del matí igual que la resta de la sangha.

campaneta

Protegir el mestre

Entre la monja Inkin i el mestre hi ha d’haver una complicitat total. La campaneta, sense precipitar-se, ha d’entendre amb un sol gest o mirada el pròxim moviment del mestre. Durant els desplaçaments del mestre, la campaneta va davant i li obre pas. Per aquesta raó, abans d’exercir la seva responsabilitat, ha de revisar els llocs per on passarà la comitiva després (obertura de portes, llums, pluja o terreny enfangat…).

Diuen que antigament, durant els passejos pel bosc, el pas de l’Inkin per davant del mestre, era una manera de protegir-lo de la picada d’una serp. Això pot semblar estrany perquè a Lluçà no hi ha serps verinoses, però el cert és que una vegada, durant un estiu molt calorós, durant les passejades pel bosc, els tàvecs sempre rondaven la campaneta, que caminava dues passes davant del mestre, i així lliurava al mestre d’aquesta molèstia. En tot cas, aquest ha de ser l’esperit amb què s’exerceix la responsabilitat de l’Inkin.