Homenatge a Huineng ( Eno, jp.): A mitjans de febrer al barri del Fort Pienc, com en altres indrets, se celebra l’arribada de l’any nou xinès. A més de la comunitat xinesa, hi participen entitats culturals de Catalunya.
El Zen és originari de la Xina
L’ensenyança del Zen va començar a la Xina amb l’arribada de Bodhidharma. Durant els primers anys es va transmetre de mestre a deixeble a través d’un fràgil fil. No va ser fins a l’aparició d’Huineng (Eno en japonès) que el Zen es va expandir en totes direccions.
El Sisè Ancestre xinès Huineng ( Eno, jp. ).
Amb motiu de la celebració de l’any nou xinès, dedicarem una cerimònia a Huineng i a tots els mestres xinesos del Chan. Huineng, el Sisè Ancestre, va transformar per a sempre la manera d’entendre el Zen.
La seva vida és ja una ensenyança en si mateixa. El jove Huineng vivia recollint i venent llenya, era d’origen molt humil i analfabet. Segons explica ell mateix en el Sutra de l’Estrada, el jove Huineng va aclarir instantàniament la seva ment en escoltar uns versos del Sutra del Diamant, que deien que la ment desperta és la que no es queda fixa en res. Això el va impulsar a practicar el Zen.
El Sutra de l’Estrada de Huineng ( Eno, jp. )
El Sutra de l’Estrada de Huineng ( Eno, jp.) és un dels textos més influents del budisme zen xinès, perquè ens empeny a veure directament la nostra pròpia naturalesa. Històricament i simbòlica, Huineng representa el gir cap a un Zen directe: l’experiència abans que l’erudició, la pràctica abans que les idees. Les tradicions posteriors el consideren una figura decisiva en la consolidació del Zen a la Xina.
Una de les històries més conegudes de Huineng, és el concurs de poemes que es va fer al monestir del Cinquè Ancestre. El monjo principal, Shenxiu, va escriure:
“El cos és l’arbre de la il·luminació,
la ment és com un mirall brillant;
cal netejar-lo constantment,
perquè la pols no s’hi dipositi.”
Aquest poema expressa una via gradual de purificació. Segons el relat tradicional, Huineng va dictar el seu poema perquè un monjo l’escrivís a la paret:
“No hi ha arbre de Bodhi,
ni mirall brillant;
des del principi no hi ha res,
on podria posar-se la pols?”
Aquest diàleg poètic simbolitza dues maneres d’entendre la pràctica: gradual i sobtada, que finalment el Zen veurà com complementàries. No es tracta de netejar la ment per arribar a ser algú diferent del que som, sinó de veure, aquí i ara, la naturalesa desperta de la nostra ment.