Quantes vegades fer zazen a la setmana? Què és millor, meditar cada dia, o dos dies a la setmana? Depèn de cadascú, i de cada moment de la vida. Hi ha moments en què podem practicar més, i moments en què podem practicar menys. Si som principiants, és millor augmentar gradualment, no imposar-se d’entrada una rutina molt exigent, com la que puguin fer els antics o el mestre. És millor començar per un o dos dies a la setmana, i incrementar el ritme, a mesura que el cos s’adapta i ens ho demana. Ara bé, si escoltem el cos, hem de saber distingir entre el que ens diu el cos, i el que ens diu la mandra o la indulgència. Com saber-ho? Consultar-ho amb el mestre ens ajudarà a no confondre’ns, i a no estancar-nos, i fer així una pràctica ajustada a la nostra preparació, i a les nostres circumstàncies personals.
La determinació del monjo zen
Encara que, siguin quines siguin les nostres circumstàncies, sempre cal una bona dosi de determinació, com la que ens mostra el monjo zen Dogen (s.XIII). La seva era una determinació sense límits, sense pors. Dogen diu: “La pràctica de zazen és la transmissió més fidel de l’ensenyança dels ancestres. La pràctica de zazen és apropiada per a tothom. Així ho vaig aprendre del meu mestre Nyojo. I des d’aleshores he practicat zazen, dia i nit. De vegades, quan feia massa fred o massa calor, els altres monjos deixaven de seure en zazen, perquè tenien por de posar-se malalts. Però en aquells moments, jo em deia a mi mateix: “Puc caure malalt i morir, però seguiré fent zazen. Per què aferrar-se a aquest cos? Si no estic malalt encara, per què he de deixar la pràctica? A més, si em moro per practicar zazen, això estarà d’acord amb la meva vocació. Viure molt de temps sense seure a practicar, no té cap sentit per a mi. D’altra banda, si deixo de practicar zazen, i em moro per un altra causa, això seria encara més lamentable!” I amb una resolució així, vaig practicar zazen dia i nit, sense descans. Per això us dic que us dediqueu només a practicar zazen de tot cor, i assolireu tots el Despertar.”
La determinació a fer zazen avui
Algú podria pensar que el comportament de Dogen és prop del fanatisme. Que un monjo estigui disposat a morir per zazen, a perdre la vida, la casa o la feina per zazen, pot semblar excessiu. Però en la pràctica espiritual, el que ens catapulta més enllà dels pensaments ordinaris, són actituds així, actituds lliures d’ego, capaces d’abandonar-ho tot, fins i tot la vida.
Conec meditadors que tenen una tècnica refinada de meditació, molta concentració, molta habilitat en l’atenció a la respiració i a les sensacions, tant que quan en parlen, semblen enginyers de meditació. Però en canvi, no són capaços de generar una actitud com la de Dogen, no són capaços de morir pel que estan fent, i per això la seva meditació no sortirà mai del món ordinari. La mancança d’aquesta actitud els fa confondre un ull de peix amb una perla. Tots sabem que ningú s’ha mort per seure en un coixí, però els que seiem en zazen i els que hem participat en retirs, també sabem que hi ha moments en què apareixen les pors i els dubtes, de si ens estarem fent mal, de si ho podrem suportar, i aquestes pors es poden convertir en un veritable obstacle mental, un obstacle que només podem sobrepassar amb l’actitud del monjo zen, amb la determinació absoluta d’estar disposats a morir.
L’èpica espiritual
Aquesta és part de l’èpica espiritual. És com el salt a l’abisme de la iniciació xamànica, que relatava Carlos Castaneda, en què l’iniciat es llença a la carrera i salta per un abisme. Castaneda és prou hàbil per deixar en l’ambigüitat si el salt és real o imaginat. Una ambigüitat que és d’agrair, perquè el salt a l’abisme significa l’abandonament del jo. Si fos real seria una bogeria, si no fos real seria una falsedat. Només el no saber ens permet sentir el vertader salt espiritual de l’abandonament del jo.
És el mateix que l’actitud del monjo zen, disposat a morir assegut en zazen. Si la mort fos real seria una bogeria, si la mort no fos real, seria una falsedat. La pedra de toc que permet fer aquest salt espiritual és una actitud absoluta, sense saber si el salt és real o no. Només pel no saber podem fer aquest pas i, com deia Dogen, abandonar cos i ment, o encara mes precís, que cos i ment siguin abandonats.
Nansen