En les pràctiques d’atenció plena, una de les coses que aprenem és a fer les coses sense estar pensant en una altra cosa. Per exemple, mentre conduïm cap a la feina, tractem de no pensar en tot el que hem de fer allí, sinó que ens concentrem en conduir, atents als senyals, als altres cotxes, als vianants. És el que se’n diu no anar amb el pilot automàtic. Fer les coses amb el pilot automàtic, és a dir, fer-les pensant en una altra cosa, és causa d’accidents, errors, estrès, i fatiga la nostra ment.
Ara bé, a partir del bon consell de no anar sempre amb el pilot automàtic, hi ha qui passa a assumir que cal anar sempre amb el pilot manual, és a dir, sempre pilotant l’acció des del jo, des de la voluntat conscient, sempre observant que hi ha un jo que governa l’acció. Però haver de fer totes les coses amb la voluntat també és molt fatigant, i estar sempre buscant aquest jo que governa l’acció, no fa més que reforçar una il·lusió: la il·lusió d’un jo permanent i continu. I aquesta creença alimenta una altra forma de sofriment.
Perquè d’aquesta manera, potser ens lliurem de l’estrès que causa el fer les coses pensant en un altra cosa, però estem alimentant una altra causa de sofriment, que és l’aferrar-se a la idea d’un jo permanent, d’un pilot manual de la nostra vida. Sortim del foc per caure a les brases. Com podem aleshores alliberar-nos també d’aquest sofriment?
Una de les respostes és que, amb la pràctica regular, el fet d’estar atents al moment present es torna un hàbit, i així no es fa necessari l’ús continu de la voluntat, del pilot manual. Però aleshores ens pot sorgir la pregunta: quan fem les coses per hàbit, no és això altre cop el pilot automàtic?
Mentre estem fent les coses seguint un hàbit, estem pensant que estem fent les coses, o no estem pensant que estem fent les coses? Què és el que estem pensant?
És evident que fer una activitat pensant en una altra cosa és causa d’estrès, però vol dir això que mentre fem una activitat hem d’estar pensant tota la estona “jo estic fent aquesta activitat”? O no hem de pensar en res?
Les pràctiques de l’atenció plena en la vida quotidiana poden caure fàcilment en un bucle, si no es fan sobre una bona base. La pràctica tradicional del Zen ens dóna aquesta base, és l’estat de concentració serena, la presència en el moment present, que se sustenta a si mateixa.
Aquesta concentració que se sustenta a si mateixa, es crea en les condicions de la pràctica de la meditació asseguda en comunitat, acompanyats d’altres practicants, i guiats per un mestre, perquè fins i tot la mateixa meditació asseguda, el zazen, en el cas que l’intentem practicar en solitari, sense un contacte freqüent amb el mestre i la comunitat, aleshores ni el pilot manual ni l’automàtic serviran de res per crear aquest concentració serena que se sustenta a si mateixa. I ja no cal dir si aquesta meditació asseguda la fem seguint instruccions d’un llibre, d’un cd d’àudio o d’un vídeo del youtube.
Ara bé, un cop que s’ha creat aquesta concentració serena, aquesta presència ferma i viva en el moment present, sí que podem començar a actuar sense haver de sustentar-nos ni en el pilot automàtic, ni en el manual, perquè amb aquesta concentració serena ens fusionem amb l’acció, fins a tal punt que no sabríem dir si hi ha o no hi ha pilot, i és només a partir d’aquesta ferma presència en el moment present, que podem practicar l’atenció plena sense fatigar-nos, sense reforçar el jo il·lusori i, així, alliberar-nos del sofriment, sense crear-ne de nou.
Lluís Nansen Salas
www.zenkannon.org