El Chateau edifici principal de la Gendronniere. Foto: Lluís Salas

Fou a mitjans dels 90 que vam començar a anar al Temple Zen de la Gendronnière, ubicat a la preciosa vall del Loire, en un antic chateau del segle XIX envoltat de jardins i bosc. El 1980 Taisen Deshimaru hi havia fundat un dels primers temples zen soto d’Europa. En arribar, després d’haver conduït per una pista que travessava el bosc, et trobaves amb un majestuós castell francès, al costat d’un dojo, un temple del més pur estil japonès, amb la seva gran campana sostinguda en un templet. El que sens dubte era una clara insinuació de la fusió que allí s’havia produït. En l’època en què vam arribar-hi, la majoria dels antics deixebles de Taisen Deshimaru seguien practicant junts. Des de la mort prematura de Deshimaru el 1982, s’havien quedat sense mestre, i van decidir continuar junts practicant el que els havia ensenyat. Una pràctica amb profundes arrels en el zen japonès, implantat a l’Europa actual en uns joves deixebles impregnats del moviment dels anys 60 francesos. Continuar junts significava en aquell moment que els diferents equips de treball, al bosc, a l’hort, a la cuina, al servei, la neteja, estaven liderats per antics deixebles, i això es notava. Si anaves a recollir llenya al bosc, no era un recollir llenya qualsevol, sinó una autèntica experiència zen de ser un amb el bosc, en què els troncs volaven de mà en mà entre companys en atenció plena. La vida al temple era simple i senzilla, zazen, asseure’s a meditar, treballar, menjar, dormir, a un ritme tranquil però fort, que et deixava exhaust al final del dia, però amb la ment en pau i serena. Una serenitat com la que transmetia el llac, un gran estany de més d’una hectàrea envoltada de bosc.

Taisen Deshimaru. Foto: Association Zen Internationale.

El llac era una de les zones de passeig preferides per tothom, per la seva bellesa i la tranquil·litat que transmetia. No en va, durant anys la fotografia que més s’usava com a emblema de La Gendronnière, era la d’un monjo assegut davant del llac. El lalc era el cor del bosc i de la sangha, molt a prop d’allí s’organitzaven les fests, a la seva riba han passat moltes històries, que el llac guarda en silenci. Tots sabíem que en el llac hi havia peixos, se’ls podia donar de menjar des de la riba, alguna vegada es veien rosegadors d’aigua, i també ànecs salvatges i altres aus. Recordo un hivern, molys anys després, que unes gras gelades van cobrir completament el llac d’un gel molt gruixut. Donada la poca profunditat de l’aigua, temíem que els peixos s’asfixiessin, de manera que van trencar el gel, i van descobrir amb tristesa que els peixos havien mort. Encara puc recordar l’escena, mentre treien els enormes peixos, uns sílurs de 2 metres de llarg, de l’interior d’aquell estany, una imatge que, entre el gel i la foscor, semblava veritablement dantesca. Després d’aquest incident, les aigües del llac es van anar deteriorant. Va aparèixer també fauna invasora, un musclo d’aigua dolça del qual apareixien les closques epr tot arreu. Allò va portar al cap dels anys a assecar el llac, durant un temps suficient com per fer desaparèixer la fauna invasora i depurar el llot. Així va ser com després després de molts anys de fer camps d’estiu a La Gendronnière, un dia, en arribar, vam trobar-nos amb el llac sec. El llac de La Gendronnière s’ha assecat, vaig pensar, ¿què pot significar això?

El llac de la Gendronniere actualment. Foto Lluís Salas

Les sincronicitats semàntiques ens fan besllumar el trascendent. En els anys anteriors, els antics deixebles havien passat gradualment de fer-ho tot junts, a fundar cadascú el seu propi temple o comunitat, en un procès sa i natural de creixement i dispersió, molt propi del budisme, encara que aquest mateix procés de dispersió havia anat buidant gradualment les sessions de La Gendronnière, donat que els seus practicants ara es repartien en els diferents templs. Al final, tot havia sortit d’allí, aquella era la font, el llac d’on sortien les aigües que regaven les noves comunitats. Allò em va fer recordar un passatge de Dogen on parla d’un mar sec. En referir-se a la frase d’un koan, diu: “’La línia de sang no s’ha tallat’ significa que la sequedat sense límits és el mar assecant-se sense arribar mai al fons. No arribar mai al fons és en si mateix sequedat. En la sequedat ens continuem assecant.” La línia de sang és la transmisisió del Dharma de mestre a deixeble, ininterrumpida des del Buda fins avui, i per a Dogen això és com un llac assecant-se sense arribar mai al fons, on no arribar mai al fons és en si mateix sequedat, una sequedat en què ens continuem assecant. És una frase extreta del koan “Udols de drac en un arbre sec” on més endavant pregunten: hi ha algú capaç de sentir els udols del drac en un arbre sec? I Sosan respon: en el món sencer no hi ha ningú que no els hagi sentit. Altre cop li pregunten: i què canten els dracs? I Sosan respon: “Encara que no entenguin les seves paraules, tothom qui sent el seu cant, perd el Jo.” Potser sigui això el llac sec, el jo perdut, seguint la línia de sang que s’asseca sense arribar mai al fons. I a tu, lector, què et diu? Sents l’udol del drac en l’arbre sec?

El Templet de la campana. Darrere l’edifici del dojo. Foto Lluís Salas