La naturalesa de buda és en si mateixa impermanència i interdependència. Una interdependència amb tots els éssers de l’Univers. Com la xarxa d’Indra, en què cada ésser és un diamant de múltiples cares, i en cada cara reflecteix la cara d’un altre diamant. Es forma així una xarxa, en què tots els diamants estan connectats entre si. La llum es reflecteix ara en una cara, ara en una altra, fins abastar tota la xarxa en un instant. Aquesta interdependència també vol dir que cada cosa, cada fenomen, conté tot l’Univers, com la lluna reflectida en una gota de rosada. I això no és només un concepte, ho podem viure des de l’experiència, i a partir de la pràctica de zazen.
Un meditador em va explicar així la seva experiència d’interdependència entre els fenòmens i la seva pròpia naturalesa: “Fa poc em va passar una cosa que m’ha tocat fortament. Estava llegint el relat en primera persona d’unes conductes de l’espectre autista, i de cop vaig comprendre que moltes situacions de la meva vida encaixaven en algunes d’aquestes conductes autistes, d’una manera lleu, però suficient per haver dificultat la meva integració en els grups socials en què m’he mogut. Vaig seure a meditar, i vaig veure moltes d’aquestes situacions en què havia patit animadversió o rebuig del grup, a causa de la meva conducta. Això sempre m’havia fet sentir culpable, i ho havia percebut en forma de retrets. Una a una, van anar desfilant aquestes situacions del passat per la meva ment. Les més recents, les de jove, d’adolescent, d’infant. Era com un fil lluminós sorgit d’aquesta comprensió d’ara, s’endinsava en el passat, i unia totes les situacions viscudes. Ara podia comprendre’m, i també acceptar-me i perdonar-me, perquè m’adonava clarament que aquestes conductes eren un condicionament del meu naixement, o d’abans del naixement, i vaig sentir una gran compassió cap aquell nen, aquell adolescent i aquell adult. A partir d’aquesta comprensió, el fil de llum va il·luminar com un llampec la meva vida sencera. I em va deixar un profund sentiment de compassió. Podia entendre moltes coses que mai no havia entès de mi mateix, i dels altres, i que tant de mal m’havien fet. Ara podia perdonar-me i perdonar els altres. Perdonar-ho tot. Això va fer sorgir en mi un gran sentiment de pau.”
És una història molt interessant. Cadascú de nosaltres té la seva diferència. I al mateix temps, tots formem part d’un tot. Comprendre els nostres condicionaments, comprendre el propi karma, comprendre allò que ens ha fet sentir separats del món, la nostra diferència, ja sigui per ser una persona tancada, o per ser molt oberta. En el moment en què comprenem la interdependència d’aquests condicionaments, en tots els matisos de la nostra vida, és quan podem alliberar-nos de tota la càrrega, de tots els retrets. Quan, des de la pràctica de zazen, comprenem profundament la nostra diferència, aleshores sentim naturalment que pertanyem al Tot.