Era un dissabte al matí quan, després de caminar pel passeig del Born, entrava al carrer Montcada de Barcelona. A aquelles hores del matí estava preciós, un carrer estret amb històrics palaus medievals, el terra mullat pel rec dels serveis de neteja, la llum del sol traient el cap pels carrerons. Vaig arribar al número 31 i vaig trucar al timbre del dojo zen. Un company d’aikido m’havia donat una targeta amb la direcció del dojo i uns horaris. Ja era la tercera vegada que ho intentava, en dues ocasions anteriors havia arribat fins a la porta i trucat al timbre, però ningú em va obrir, l’horari indicava 8:30, però passada aquesta hora no responien. Aquesta vegada vaig intentar ser més puntual, faltava poc per a dos quarts de nou, i la porta del carrer es va obrir.
Abans de continuar el relat, deixeu-me que us expliqui quelcom de la història d’aquest local. Segons diuen, en el passat, l’influent polític català i químic Heribert Barrera, havia tingut aquí el seu petit laboratori de química, del qual encara quedaven restes quan, el juny de 1980, Jesús Tenho Martínez firmà el contracte de lloguer. El principal segona del carrer Montcada 31 es convertiria en el primer dojo zen de Barcelona, on es reuniria l’incipient grup de seguidors del zen que s’havia començat a formar. El 1981, Jesús Tenho i altres van convidar Taisen Deshimaru a realitzar una sesshin a Caldes de Montbui, i visitar el dojo del carrer Montcada. Aquesta seria l’única visita de Taisen Deshimaru a Catalunya i a la resta de l’Estat espanyol, abans de la seva mort el 1982.
El mestre Taisen Deshimaru pintant en el dojo del carrer Montcada la cal·ligrafia «La via està sota els vostres peus» el 1981. Web Centre zen Nalanda: www.nalanda.cat
Vaig entrar a l’edifici i vaig pujar per una llòbrega escala que conduïa a una vella porta de fusta amb motllures. La porta estava entreoberta i des de l’altra banda, sense obrir-la del tot, algú m’inidicava que eren a punt de començar la meditació, i em preguntava que què volia. Vaig explicar que venia per meditar, i encara sense convidar-me a entrar va respondre: «Ara queda poc temps per explicar-te la postura ¿per què no tornes un altre dia amb més temps? Vaig haver d’explicar que ja era la tercera vegada que ho intentava i que les altres vegades no m’havien obert. Justino, que així es deia el que m’havia obert la porta, exclamà: «Ah, eres tu el que trucava!!! Quan ja hem començat la meditació no obrim la porta». Em va deixar passar, em vaig poder canviar ràpidament i em va explicar la postura de meditació en dos minuts. Haver insistit fins a tres vegades, segons em digué més tard, era l’actitud correcta per entrar en un temple zen.
Porta del principal segona del carrer Montcada de Barcelona. Blog de Joshu http://jesusmartinezclara2.blogspot.com/p/textos-sobre-zen.html
Així que finalmente em trobava allí assegut, impressionat per tot el que m’envoltava, vaig esforçar-me com vaig poder per mantenir-me ben recte en el zafu sense moure’m, quelcom que semblava molt fàcil, però que al cap d’uns minuts es convirtí en un autèntic repte, i no ho deuria fer gaire bé pels pacients comentaris que vaig rebre en acabar. Abans de marxar, vaig preguntar què s’havia de fer per inscriure’s. El Justino suggeria que m’ho pensés tranquil·lament. Vaig reconèixer que havia estat dur, però estava determinat a continuar. Sobre la taula hi havia un llibre de Taisen Deshimaru, La pràctica del zen, el vaig agafar un moment, i ell em va dir, això és el que fem aquí, en al·lusió al llibre. Li vaig contestar: «he llegit alguns llibres de Taisen Deshimaru, és per això que he vingut.» Així vaig començar la pràctica del zen, al principi només els dissabtes al matí, perquè al meu cos li costava molt la postura, però poc a poc s’hi va acostumar i les assegudes cada vegada resultaven més agradables.
Imatge de l’antic Dojo Zen del carrer de Montcada, espai inaugurat el 1981 pel mestre Taisen Deshimaru. Web Centre zen Nalanda: www.nalanda.cat
Vaig començar a anar-hi regularment, i vaig observar més detingudament la decoració del lloc, amb objectes de la temàtica zen que per al profà semblen molt exòtics, com el mokugyo, un instrument de percussió de fusta en forma de dos peixos, o les campanes japoneses. Però potser una de les coses que més m’impressionà era la cal·ligrafia d’un drac, que estava exposada a la paret. Era una cal·ligrafia feta amb pintura negra sobre una gran placa de fusta pintada de blanc. Era una de les caligrafies que Taisen Deshimaru pintà en la seva visita a Barcelona el 1981. L’altra cal·ligrafia, la «via está sota els teus peus» és la que apareix a la fotografia. Un llegat molt apreciat per tots. El següents dies em vaig anar integrant a poc a poc. Després de la meditació baixàvem a un bar de la cantonada a prendre cafè amb llet, i els vaig anar coneixent a poc a poc. Passava més gent el dissabte al matí, però em queda el record del Justino i del José, amb els que vaig establir més relació. Un dia en comptes de prendre el café on solíem, vam anar a prendre’l a una plaça no molt lluny d’allí, al bar Joanet de la plaça de Sant Agustí Vell. Allí em van explicar que després del cafè pujarien a arreglar el nou local que havia adquirit el dojo. En el dojo del carrer Montcada sembla que les coses no anaven bé [i] i ens mudaríem pròximament a aquest nou local. Unes setmanes més tard, el dojo estava molt ple de gent en comparació amb altres dies, gairebé no cabíem al vestuari. El Jose em va dir, enmig del bullit de monjos canviant-se: «dissabte que ve ja serem a Sant Agustí». Potser aquell mateix dia es va realitzar el trasllat. La setmana següent ja érem en el nou dojo de Sant Agustí Vell, i allí hi era tot: els instruments, els zafus, els zabutons, i tambén les grans cal·ligrafies de Deshimaru que presidien l’avantsala del dojo, el lloc més ampli i lluminós. Quines foren les raons de la separació entre Dojo Zen Barcelona i Dojo Zen Nalanda? Per part del Dojo Zen Barcelona, justificàvem que era per seguir més de prop els deixebles pròxims de Deshimaru a la Gendronnière, centrar-nos més en la pràctica de zazen i en els retirs (sesshin), mentre que el Dojo Zen Nalanda s’orientava més a promoure les arts de la cal·ligrafia, el tir amb arc, la cerimònia del te i es desmarcava dels retirs (sesshin). Encara que potser també deuria haver-hi raons d’índole personal que afectessin la convivència. En qualsevol cas, i fossin quines fossin les raons, la separació es va produir, i per part del Dojo Zen Barcelona amb certa alegria a causa del nou local. En canvi, segons he sabut més tard, al carrer Montcada la separació es va viure de forma més traumàtica. Quan els dies següents van tornar després del trasllat, en el local es percebia un gran buit, especialment per l’absència de les grans cal·ligrafies de Deshimaru que havien presidit el local durant deu anys ben bons Això els produí un gran neguit, Jesús Tenho considerava que aquelles cal·ligrafies s’havien d’haver quedat allí [ii].
Era l’any 1992, i en el dojo de la plaça de Sant Agustí Vell iniciàvem una nova etapa. El Dojo Zen Barcelona s’anava consolidant en el seu nou espai, malgrat que no va passar gaire temps que es va produir una nova ruptura. Aquesta vegada venia de la seu de França. Kosen Thibaut i la seva sangha se separaven el 1993 de la resta de deixebles de Deshimaru, que es mantenien units des de la mort del seu mestre. Els seguirodrs de Kosen, alguns dels quals havien participat activament en la construcció del nou dojo de Sant Agustí, deixaven el grup per crear-ne un de nou al barri de Gràcia, l’actual dojo Ryokan. Aquesta separació va deixar certa tristesa. Els practicants de Barcelona ens portàvem bé, però la ruptura a França va produir un efecte en cascada.
Aquestes separacions en comunitats budistes tan joves fan sorgir preguntes. Resulta difícil comprendre el perquè de les separacions, quan el procés espiritual ens porta a abandonar l’ego. Però es pot entendre com una forma natural de creixement, així com es creen els nous eixams d’abelles, així com a algunes plantes els surten plançons des de l’arrel, i que poden trasplantar-se a una altra terra. En el budisme la creació de nous grups no es viu com un cisma, sinó com un creixement natural, cada nou mestre crea una nova comunitat, i així successivament. L’estigmatizació de les separacions podria explicar-se a Occident per la influència de la història de l’Església cristiana, en què les discrepàncies es resolien a la foguera. En el budisme, tot i que amb excepcions, la diversitat espiritual està més tolerada. Això és justament el que ha permès al budisme ramificar-se tant, i adaptar-se ràpidament a les diferents cultures i tradicions. El millor exemple és el d’un fill que, en emancipar-se abandona la casa dels seus pares, per tal formar una nova llar i una nova família. És un fet així de natural, que els mestres formin noves comunitats i s’apropin a tots els éssers.
[i] Després de la visita de Taisen Deshimaru el 1981 i de la seva mort el 1982, que deixà orfes els seus deixebles, la sangha es va organitzar per tal de continuar. El 1983 es van inscriure, como es veu en el Registre d’entitats jurídiques de Catalunya, l’Associació Dojo Zen Barcelona, presidida per Pere Taiho, i pocs mesos després, l’Associació Nalanda ,presidida per Jesus Tenho. Ambdues associacions van conviure en el mateix local del carrer Montcada fins a l’any de la seva separació, el 1992.
[ii] Jesús Joshu Martínez Clarà diu: “La greu escisió es va produir en el dojo el 1992 entre dues faccions: el grup majoritari de joves que van marxar en bloc, i el meu pare. Va quedar sol, això sí, amb la titularitat del contracte, que li va permetre continuar en el mateix lloc malgrat la ruptura. Tota la vida, després d’aquest fet, va reclamar com a pròpies les dues cal·ligrafies que Taisen Deshimaru havia fet en el dojo i per al dojo de Montcada. Sempre va sostenir que s’haurien d’haver quedat allí. En una, la frase del Shobogenzo definitòria de l’essència del moment, del recorregut sense intenció, de la vacuïtat del pensament: «El camí està sota els teus peus», l’altra, un drac que ens causava sempre acalorades discussions sobre si deia que sortia o entrava a l’aigua. Dogen en el Fukanzazenzi escriu: «Una cop hagueu conegut la seva essència, sereu com el tigre quan entra a la muntanya, o com el drac quan se submergeix a l’oceà», sempre va creure que era una mala jugada.” https://jesusmartinezclara2.blogspot.com/p/textos-sobre-zen.html?m