Ahir vam tornar del retir de 9 dies a Lluçà. Han estat uns dies molt intensos, sense gaires preàmbuls, des del primer dia ens hem submergit en la pràctica de zazen, viscuda en comunitat, envoltats d’una natura, que ens ha mostrat la seva força amb gentilesa, refrescant quan feia calor, tronant i llampegant per donar un bell espectacle. Alguns van començar el retir pensant que no podrien, pensaven que el seu cos no aguantaria nou dies, quatre meditacions diàries, que la seva ment no ho resisitiria. Però crec que puc dir sense equivocar-me, que molt aviat tots vam connectar amb la naturalesa de buda, el nostre cos de buda, i que malgrat les dificultats i les sensacions de dolor, tots els cossos es van anar modelant fins a convertir-se en el cos de buda, en la seva naturalesa original. En contrast amb les cares compungides del moment d’arribar, que expressaven les tensions de la vida quotidiana, al final del retir les cares havien canviat: eren la cara radiant de buda, en tots i cada un de nosaltres. Avui, ja a Barcelona, he anat a nedar al mar, la superfície estava plana com un mirall, l’aigua transparent, i de sobte he vist una cosa que brillava al fons, m’he capbussat i he vist quelcom que encara mai no m’havia trobat mai a dins el mar: un cos de buda, una estatueta de buda de pell platejada, que s’estava allí mig enterrada a la sorra, donant-me la benvinguda, entre la mirada curiosa de les oblades. L’he desenterrat amb els dits, i en agafar-la, la imatge d’aquest buda platejat em feia gassho. El primer que m’ha vingut al cap ha estat el record d’aquests nou dies fent-nos íntims amb la naturalesa de buda, amb el cos de buda.
Lluís Nansen