Ecoansietat i Zen

En aquest article d’Andrés Calero ens parla de com alleujar l’ecoansietat amb la pràctica del zen.

Kannon: Bodhisattva de la compassió

Aquest centre porta el nom del bodhisattva Kannon. Kannon és l’arquetip de la compassió en el budisme Mahayana i se’l coneix com “aquell que escolta o contempla els plors del món”. Segons la llegenda, Kannon va prometre al Buda Amitabha alleujar el patiment de tots els éssers sensibles abans d’assolir ell mateix el nirvana, i mai apartar la mirada del dolor. No obstant això, aclaparat per tant de patiment, va trencar la seva promesa i, com a conseqüència, el seu cap i el seu cos es van trencar en innombrables trossos. En resposta, el Buda Amitabha va reconstruir el seu cos, i li donà múltiples caps i mil braços, amb ulls als palmells de les mans, perquè pogués complir el seu vot.

Les tecnologies digitals i l’accés a informació global són els nostres mil ulls i caps de Kannon. Com no trencar-nos, com el bodhisattva, en veure les atrocitats que contínuament es cometen contra la vida al planeta? Com habitar l’esquerda entre una consciència global i una capacitat d’acció individual molt limitada, sense perdre la nostra salut mental?

Kannon és un arquetip, una mena de model a seguir. Com a practicants del camí, ens impulsa a contemplar el patiment sense apartar-ne la mirada. No obstant això, no hem d’oblidar que el camí de Buda és una pràctica d’alliberació personal. Com resolem aquesta aparent paradoxa? O potser les paradoxes no son aquí per resoldre’s?

Ecoansietat

Entenc l’ecoansietat com una resposta del nostre cos-ment al fet que els sistemes que sostenen la vida estan col·lapsant. És una reacció que genera patiment. Tots experimentem algun grau d’ecoansietat: tenim accés a la informació o vivim, en primera persona, fenòmens climàtics extrems cada cop més freqüents. Tanmateix, vull centrar-me en el tipus d’ecoansietat que jo mateix vaig patir fa uns anys, aquella que paralitza, que a penes et deixa forces per continuar.

Parlaré també dels aspectes de la pràctica que m’estan permetent construir, a poc a poc, una actitud alliberadora, sense donar l’esquena a tot això, sense compartimentar o viure en constant dissociació cognitiva.

És important remarcar que el que explicaré no és simplement una conceptualització coherent de la realitat que em permet viure amb la consciència tranquil·la. El zen és una pràctica del cos-ment, no un exercici intel·lectual.

Dukkha

La potència de la pràctica budista i la seva capacitat per despertar la fe resideix en la seva promesa universal d’alliberament. La promesa que tots estem dotats des del naixement de les eines necessàries per alliberar-nos (el Buda mateix no era més que un ésser humà ordinari). Però, alliberar-nos de què? Ens alliberem del que el budisme anomena dukkha, una paraula en pali que significa “patiment”. Tot i que és difícil de traduir amb precisió, s’aproxima a conceptes moderns com l’estrès, la depressió o el malestar existencial, i també, és clar, l’ecoansietat..

Com a éssers sensibles i impermanents —subjectes a la malaltia, la mort i, en definitiva, a perdre tot el que estimem—, tots experimentem cert grau de dukkha, i reconèixer-ho és el primer pas per alliberar-nos. La meva proposta és, per tant, reconèixer l’ecoansietat com una forma més de dukkha.

El Buda va descobrir que gran part del dukkha sorgeix de la nostra resistència a certs fenòmens que apareixen a la consciència. Des del dolor físic fins a idees complexes, gastem una enorme energia intentant apartar aquests fenòmens de la nostra ment (sense gaire èxit).

Acceptació i no-saber

Si aquest tipus de resistència és un dels orígens del dukkha, sembla que l’acceptació és un dels elements centrals d’aquesta pràctica alliberadora. L’acceptació no significa resignació; més aviat, és abandonar o aprendre a deixar anar una lluita perduda d’antuvi.

Quan vaig prendre consciència de l’abast real de la policrisi actual (crisi climàtica, escassetat de recursos, extinció massiva d’espècies, pol·lució de l’aire, polarització de la societat, etc.), la meva ment va entrar en col·lapse. Vaig entendre que parlar de “crisi” no té sentit, ja que una crisi es defineix per la possibilitat de resoldre’s i retornar a un estat d’equilibri anterior. En lloc de crisi, ens trobem en el que en anglès es denomina “predicament”. Una situació complexa que no es pot resoldre (de la manera en què es pot solucionar un problema) i que implica, per tant, un salt abrupte cap a la completa incertesa.

Davant d’aquesta presa de consciència traumàtica, el meu cos-ment va entrar en una espiral de recerca esgotadora. Volia trobar respostes a les quals aferrar-me: volia saber com havíem arribat fins aquí, com protegir-me a mi i als meus, com calcular exactament la culpa que tenia com a individu i com alliberar-me’n. Volia saber com compartir la meva opinió sense caure en el rebuig social per ser massa pessimista. Fins i tot, acceptant renunciar a l’esperança que les coses realment canviïn, volia trobar la manera de tenir una opinió coherent sobre el que s’hauria de fer, per poder respondre a la pregunta: i ara què he de fer jo amb tot això?

Realment creiem que un cos-ment limitat com el nostre, producte del Karma (xarxa infinitament complexa de causes i efectes) i submergit en el seu corrent, pot trobar la resposta a aquestes preguntes?

Zazen i ecoansietat

Vaig començar a practicar zazen sense saber gaire bé què feia, però amb la passió que dona la desesperació.

En zazen, deixem d’imposar-nos a la realitat i permetem que es manifesti tal com és. Asseguts al zafu, deixem de calcular, de seleccionar, d’instrumentalitzar; en definitiva, deixem de buscar una solució. Per un moment, no hi ha res a resoldre. A mesura que passes hores al zafu, vas guanyant intimitat amb la vida. Comences a veure la vacuïtat de les teves emocions, percepcions i construccions mentals. Observes, per moments, que el mateix ego tampoc té substància i no és més que un procés constant de producció de relats autorreferencials (“per què em passa això a mi?”, “no em mereixo això”, “és culpa meva o teva” etc.).

Assegut en zazen, experimentes com la complexa interconnexió que fa que els fenòmens apareguin a la consciència està molt més fora del teu control del que havies imaginat. Així, es dissol la il·lusió que estàs al comandament sobre el que succeeix en la teva ment. D’aquesta manera, paradoxalment, guanyes llibertat.

Ecoansietat: La meditació i el dolor

Per exemple, el dolor intens per l’estat del món, alliberat en meditació per moments de la xarxa autorreferencial de l’ego, apareix com a simplement dolor. És a dir, una expressió temporal sense substància, producte d’una xarxa complexíssima que et transcendeix i que mai arribaràs a conèixer del tot. Deixa de ser el teu dolor personal pel món, per ser el dolor del propi món, el món dolent-se a través de tu. Aquest dolor, doncs, et permet transcendir-te i obrir-te a una nova forma de compassió. Com diu Joanna Macy, autora i activista a qui admiro: “En un cor trencat hi cap tot l’univers.”

Zazen és una invitació a l’exercici d’obrir la teva perspectiva al màxim possible: des de la teva, fins a la del company assegut al teu costat meditant; d’aquesta, fins a la del conjunt d’humans i altres éssers sensibles. I, fins i tot, a adoptar -per què no?-, la perspectiva de les roques, de les muntanyes, dels rius. Fins i tot la dels planetes, estrelles i àtoms, per finalment tornar, amb el toc de campana, al jo. No obstant això, cada vegada aquest jo viu una mica menys en els límits arbitraris creats per la ment-ego (el meu cos, la meva pell, les meves possessions, les meves relacions, les meves opinions) i es percep més com una manifestació temporal i singular d’aquest conjunt infinit d’interrelacions que conformen la realitat; és a dir, com una expressió sense límits clars ni substancials de tot el que sosté la teva existència temporal.

La pregunta com a pràctica: I ara què he de fer jo amb tot això?

En aquesta visió expansiva de la realitat, la pregunta “i ara què he de fer jp davant tot això?” adquireix un significat radicalment diferent. Ja no es resol en l’intent d’aferrar-te a una visió “correcta” i definitiva de les coses.

En el seu lloc, la pregunta “què fer?” es practica a cada moment, en cada aquí i ara. Amb resolució, fem el vot de prendre decisions fonamentades en l’observació equànime (desenvolupada per la meditació) del que condueix al patiment i el que ens allibera d’ell. Practiquem fent el millor possible en cada circumstància, acceptant-ne la complexitat i acceptant que tota visió és parcial i limitada. Practiquem aprenent a deixar anar alguna cosa quan causa patiment, obrint-nos a la ment de principiant. Practiquem el no-saber i aprenem a surfejar, una mica millor, el flux constant de fenòmens interconnectats que és la vida, en un permanent aquí i ara.

Finalment, practiquem el desaferrar-nos de la il·lusió que podem tenir la resposta a qüestions que, més aviat, el que ens demanen és aprendre a ser habitades, sense deixar de donar el millor de nosaltres a cada moment.

Andrés Calero