Amb el temps de tardor, els dies s’escurcen, la pluja i el fred ens anuncien l’arribada de l’hivern, i ens fa reflexionar sobre el pas dels anys. La concepció que tenim del temps és molt subjectiva, i tant ens sembla que el temps passa molt a poc a poc, com ens adonem que els anys han passat molt de pressa. La percepció contínua del temps és una construcció de la ment, per això diem que el temps lineal és una fabricació del jo. En els comentaris del següent poema, Dogen diu que aquesta visió lineal del temps és el jo.
Això ens obre pas a estudiar la concepció del temps en el Zen. El temps no és una línia contínua, sinó un seguit de punts discontinus, d’esdeveniments que la nostra ment ordena i alinea en una línia contínua. Aquesta seqüència en el temps crear una història personal, una il·lusió d’un jo aparentment continu. Dogen, en el capítol Uji “Temps d’existir” (1) ho introdueix citant aquest poema:
Dogen i el temps
“A vegades, dalt del cim més alt.
A vegades, en el fons del més profund oceà.
A vegades, bodhisattva de tres caps i vuit braços.
A vegades, un cos de Buda daurat de cinc metres.
A vegades, un bastó o un bàcul.
A vegades, una columna o un fanal.
A vegades, el fill d’una família humil.
A vegades, la Terra i el cel.”
I després comenta: aquest <<a vegades>> vol dir que el temps és existir, i que existir és el temps, i com que és temps, produeix la radiant il·luminació del temps, és la manifestació del moment present. La manera com el jo construeix aquesta percepció dóna forma a l’Univers, en veure cada cosa de l’Univers com un moment de temps. Les coses no s’oculten les unes a les altres, igual que els moments no s’oculten els uns als altres. La ment del Despertar apareix en aquest moment. Un moment de Despertar apareix en aquesta ment. Un moment de pràctica és un moment de Despertar, un moment de Despertar és un moment de pràctica.
La construcció del jo
Quan el jo es disposa a si mateix en una seqüència, es veu a si mateix. Així es comprèn que el jo és temps. Saber que hi ha milers de brins d’herba en la Terra sencera, i que cada un d’aquests brins d’herba són la Terra sencera, és el principi de la pràctica. Quan sou aquí i ara, hi ha només un bri d’herba. Com que no hi ha res més que aquest moment, el temps d’existència és tot el temps que hi ha. L’existència de l’herba, l’existència de la forma, són temps. Cada moment és tot existència, cada moment és el món sencer. Reflecteix ara mateix si una existència, si un món, ha deixat el moment present.
El moment de Despertar
Vosaltres no esteu separats del temps, i com que vosaltres hi sou presents, el temps no se’n va. El temps no el marca l’anar i el venir: el moment de Despertar és l’existència aquí i ara. Encara que el temps va i ve, vosaltres sou l’existència aquí i ara. Això és el que significa existència. És que aquest moment d’existència no s’empassa i vomita el moment de Despertar? No penseu que el temps simplement passa volant. No entengueu el passar volant com l’única característica del temps. Si el temps simplement passés volant, estaríem separats del temps. La raó per la qual no es comprèn clarament el temps d’existència, és perquè s’entén el temps com només passant. En essència, totes les coses del món sencer estan relacionades amb les altres per moments i aquests moments són el vostre temps d’existència. El versos finals del poema diuen:
A vegades, el fill d’una família humil.
A vegades, la Terra i el cel.
No podrien evocar millor la relació entre la pràctica i el Despertar, a vegades un ésser sensible, a vegades un buda, en aquesta existència de temps discontinu, tot esclata en el seu moment, la Terra i el cel s’empassen i vomiten el moment de Despertar.
Nansen
(1) UJI “Temps d’existir” capítol del Shobogenzo de Dogen de què hi ha comentaris i la versió en català a: Nansen, “Dharma Zen, L’ull de la joiosa revelació”, Viena edicions, Barcelona. En castellà: Nansen, “Dharma Zen, El ojo de la maravillosa revelación”, Ediciones invisibles, Barcelona