Un dia, un deixeble va preguntar a Dogen: “Ja fa molts anys que practico el Zen i encara no he experimentat el despertar. Molts mestres antics van dir que el despertar no depèn de la capacitat intel·lectual. Per això crec que no m’he d’avergonyir de la meva capacitat inferior. Què em pot dir per aclarir-me aquest punt?”

Dogen va respondre: “Tens raó pel que fa a no confiar en la intel·ligència, en el talent, en un enginy ràpid o en una aguda sagacitat, a l’hora de practicar la Via. Això no vol dir que haguem d’encoratjar la gent a tornar-se cega, beneita o maldestre. La pràctica de la Via no requereix amplis coneixements, ni cap talent especial. Per tant, no s’ha de menysprear ningú a causa de les seves capacitats inferiors. La pràctica de la Via és simple i senzilla. Així i tot, ni tan sols en els grans monestirs de l’antiguitat, hi havia més de dues persones entre cent que haguessin arribat a la realització.

“El que ha estat transmès és que tot depèn de l’aspiració a despertar. Aquell que desenvolupa una aspiració i pràctica tan forta com les seves capacitats li ho permetin, no fracassarà en el seu afany. Quan cultivem una aspiració intensa en el nostre esperit, res pot impedir que aquesta aspiració sigui realitzada un dia. Res és impossible quan l’aspiració a despertar és seriosa, i us lliureu de tot cor a la pràctica de zazen. Per molt llunyana que us sembli la diana, donareu en el blanc. Per molt profund que nedi el peix, acabareu per pescar-lo.

“Si no aspireu intensament al despertar, com podreu resoldre el gran assumpte de la vida i la mort? Com podreu alliberar-vos de la roda del sofriment? En canvi, si sentiu una aspiració així, assolireu sense cap mena de dubte el despertar, independentment de les vostres facultats i de la vostra falta de talent.

“Si voleu que una aspiració així sorgeixi en vosaltres, heu de reflexionar seriosament sobre la impermanència del món. Aquesta reflexió no és una tècnica de meditació. No és un artifici de la ment. La impermanència és la veritable realitat que hi ha davant dels nostres ulls.

“Per reflexionar sobre la impermanència, no necessitem ensenyaments especials de cap mena. Es neix. Es mor. Tal persona que vam veure ahir, avui ja no existeix. Aquests són els fets que veiem amb els nostres ulls i sentim amb les nostres oïdes. ‘Però la mort’, pensem, ‘és una cosa que sempre passa als altres’. Fins que ens passa a nosaltres.

“Meditant sobre la nostra pròpia impermanència, la del nostre cos i la nostra ment, constatarem que, encara que tinguem la sort d’arribar fins als setanta o vuitanta anys, finalment haurem de morir. Quan reflexionem així, no ens espantem en constatar la vanitat de les nostres preocupacions mundanes, de les nostres tristeses i alegries, de l’amor als nostres familiars, i de l’odi als nostres enemics.

“Per tant, hem de practicar la via de Zen i aspirar al veritable goig i serenitat del nirvana. Aquells que ja heu arribat a una edat avançada, o aquells que ja heu superat la meitat dels vostres anys, com podeu deixar de practicar el Dharma? Quants anys creieu que us queden encara?

“Ho deixeu tot per a més tard, però heu de pensar en la realitat d’avui, d’ara. A cada instant sorgeixen nous esdeveniments en el món. No sorgirà aquest nit una malaltia greu en el nostre cos? No podem, demà al matí, patir un dolor tan atroç que ens veiem incapaços de distingir l’est de l’oest, i que ens impedeixi practicar la Via? No podem morir aquesta nit al llit, de mort sobtada? No podem ser assaltats i assassinats per un lladre tornant a casa aquesta nit? En veritat, tot és incert.”

“De manera que és inútil preocupar-nos tant per la manera de guanyar-nos la vida, i voler posposar la mort, que sigui com sigui ens sobrevindrà, sense que puguem fer res per aturar-la. Més inútil encara és passar el temps de manera fútil o, el que és pitjor, fent mal als altres.

“El Buda va ensenyar la veritat de la impermanència a tots els éssers, precisament perquè és una cosa real. De la mateixa manera, en les meves xerrades emfatitzo sempre sobre la fugacitat de la nostra vida, i la velocitat de la impermanència. La vida i la mort són el gran assumpte. Tingueu sempre present aquesta realitat en el vostre cor. Torneu-hi una vegada i una altra vegada, i no perdeu un sol moment en la vostra pràctica de la Via. Recordeu que avui esteu vius, i que no sabeu on sereu demà. Si ho feu així, la pràctica de la Via es tornarà senzilla. No us heu de preocupar per la inferioritat o la superioritat de la vostra ment.”

Aquesta ensenyança de Dogen és avui de tremenda actualitat. En la gravetat del que estem passant, la situació d’emergència és una inestimable oportunitat per mirar cara a cara la realitat impermanent de la nostra existència. Asseguts en zazen, sense jutjar, ni calcular, sense agafar-se a res. Simplement lliurar-se en cos i ment, ara mateix. En donar-ho tot, experimentem la realitat veritable de les coses que vénen i se’n van. Fa uns dies parlàvem amb algú, i ara ja no hi és. Fa uns dies teníem uns plans, uns projectes, i ara ja no hi són. El dolor de la pèrdua ens obre els ulls a la realitat, que no ve, ni se’n va. Ens podem abandonar completament a aquesta realitat, i recuperar la pau.

Lluís Nansen Salas