Va ser en la darrera sesshin al dojo zen de València del carrer Pepita, mentre fèiem un cafè en una terrasseta assolellada. Aquell diumenge hi havia la primera mascletà de les falles. M’expliquen els amics valencians que aquest any el personatge principal de la falla municipal, una escultura de 47 m. d’alçada, és una noia fent meditació, asseguda en la postura del lotus. El seu lema és “Açò també passarà”. Una frase molt zen,  l’expressió de la impermanència, com ho són les falles, escultures monumentals, a què hom ha dedicat la feina d’un any, i que cremen en pocs minuts, en al·lusió a la impermanència de l’existència.

“Açò també passarà” s’inspira en una coneguda història zen. En el moment de morir, un pare va deixar als seus dos fills com a única herència un cofre que contenia dos anells. Un anell era d’or amb incrustacions de brillants, i l’altre era un anell de llautó, amb una frase inscrita. El germà gran va dir: com que sóc el germà gran, em quedo l’anell d’or i brillants, i per a tu, l’altre. El germà petit va acceptar, encantat. Per coses de la vida, els germans es van allunyar. Al cap dels anys es van tornar a trobar, i el germà gran li va confessar: “Des que vaig heretar aquest anell del pare he estat molt infeliç, a l’estiu quan el sol resplendeix l’anell brilla molt, i el seu resplendor és l’enveja de tothom, fet que m’ha costat molts disgustos; i a l’hivern, quan la llum del sol baixa, l’anell deixa de brillar, i això em deprimeix moltíssim.” El germà petit li explicà: “És curiós, però a mi m’ha passat el contrari, des que tinc aquest anell sóc molt feliç. Quan a l’estiu tot és llum i alegria, llegeixo la inscripció de l’anell que diu “Açò també passarà”, i així puc gaudir del present, però quan l’alegria se’n va, no em deprimeixo. A l’hivern, quan els dies són foscos i freds, i la malaltia i la mort ronden la vila, llegeixo a l’anell “Açò també passarà”, i això em dóna forces per passar els moments difícils. Així, passi el que passi, quan llegeixo “Açò també passarà” el meu cor s’assossega, i puc viure en pau.

Però tornem a la terrasseta del bar de València. Els amics estan preocupats per si la pandèmia de coronavirus afectarà les falles, uns creuen que sí, altres que no. Una setmana més tard, les coses han canviat, el nivell d’alerta puja, comencen les mesures per restringir moviments i aglomeracions. La premsa treu fum, les borses cauen, el pànic s’apodera dels mitjans.

El pànic es produeix molt sovint quan hem perdut la consciència de la impermanència. Prou que ho sabem que a la vida hem de passar malalties, envellir i finalment morir. I que tots hem de morir algun dia és una veritat com un temple, però a vegades se’ns oblida, sembla que no ho teníem previst. La realitat és que en qualsevol moment podem caure malalts, o tenir un accident, i morir. Aquesta realitat se’ns oblida quan ens volem mantenir en el món de les il·lusions, i somniem que som déus. I llavors, quan sobtadament algú ens parla de la malaltia i la mort, quedem xocats, i entrem en pànic. La malaltia, la vellesa i la mort formen part de la vida. Com també l’alegria que ens fa l’arribada de la primavera. Gaudim, doncs, de l’arribada de la primavera. No deixem que la por a la mort aturi la vida. Açò també passarà.

Lluís Nansen Salas