Des de l’arribada de Taisen Deshimaru el 1967, la pràctica del zen va començar a estendre’s al llarg i ample d’Europa. Un dels llocs més al sud que vam conèixer era La Morejona, el que avui en dia és el temple Seikyuji a Morón de la Frontera. Als anys noranta era encara un projecte en fase de desenvolupament, una casa mig en ruïnes envoltada d’oliveres que l’associació zen andalusa havia adquirit per a fer retirs i aixecar un temple zen. En aquella època, malgrat els esforços ja realitzats, les condicions d’habitabilitat eren bastant precàries, cosa que ens va permetre descobrir que com més precàries son les condicions, més acollidora i solidària és la gent. Per això puc dir que conviure en aquell temple en ruïnes durant llargs retirs, fou una de les experiències més extraordinàries que he viscut. Recordo encara el primer dia que vam arribar per fer un retir de Setmana Santa, l’any 1994.
En aquella època no hi havia navegadors per a la conducció i per arribar a llocs situats enmig d’un inmens camp d’oliveres, fèiem servir primer el mapa de carreteres per arribar al poble més proper, i a partir d’allí, seguíem unes instruccions escrites, després del quilòmetre 7 agafar pista a la dreta, recórrer un quilòmetre, girar de nou a la dreta… etcètera, i així ens enàvem endinsant, quan queia la tarda, i ja es feia fosc, en un camp d’oliveres en què la vista es perdia en totes direccions. I just quan començava a sorgir el temor de perdren’s en aquella immensitat, vam arribar al camí d’un antic caseriu andalús. Hi havia cotxes aparcats, un home s’apropà i li vaig preguntar: «És aquí la sesshin?». Se’m va quedar mirant un moment, i va respondre: «Bé, aquí fem una sesshin, no sé si és la sesshin que busques, però aquí en fem una». La seva resposta em va deixar perplex, vaig reflexionar serenament per comprendre que no només no podia haver-hi cap altra sesshin als voltants, sinó que probablement no hi havia cap casa habitada en un radi de molts quilòmetros. Però no hi havia ironia en les seves paraules, més aviat el convenciment sincer que en molts altres llocs deurien estar començant milers de sesshins al mateix temps. Però bé, estava clar que allí n’hi havia una.
Vam aparcar el cotxe i ens vam dirigir cap a la porta, travessant un pati. Enmig del pati hi havia un arbre, que amb la llum del capvespre semblava molt estrany: un arbre sec plantat al revés, amb les arrels cap al cel i les branques sota la terra. Era una imatge poètica. Un arbre sec amb les arrels al cel, en la vacuïtat. En veure-ho, hom podia dubtar, ni que fos per un moment, si era l’arbre, o eren el cel i la terra els que estaven al revés, una sensació similar a la que sentim a vegades durant zazen, quan la nostra ment fa un tomb, i ja no sabem si és la ment o és el món el que ha donat la volta, és el moment just en què el jo, després de mossegar la pols de la realitat terrenal, llança com un llampec les seves arrels cap al cel.
La Morejona era i és un d’aquests temples dels deixeble de Taisen Deshimaru que es dispersen per Europa, com vaig explicar en l’article «El llac sec». Certament aquí la sequedat era molt present. L’ensenyanç al dojo parlava a vegades del bosc dels arbres secs, una imatge molt suggerent, que podíem viure a**eguts immòbils en zazen. Dogen diu «Sents l’udol del drac en l’arbre sec? És el vent del Dharma el que udola o és la sequedat a**ecant-se?».
La Morejona tenia un pou, de gran diàmetre i profunditat, i al seu costat una bassa on alguns ens banyàvem a l’estiu. Igual que succeí al llac de la Gendronnière, un any, en arribar, ens vam trobar el pou sec. Dogen diu: «La sequedat sense límits és un mar a**ecant-se sense arribar mai al fons. Una sequedat en què ens continuem a**ecant. Aquesta sequedat és la que produeix la set, trisna, la set insaciable que és causa del sofriment. L’existència en si és sequedat a**ecant-se, s’asseca la llengua, s’asseca la pell, s’asseca la carn, s’assequen els ossos, de la sequedat sorgeix la set, de la sequedat sorgeix l’anhel d’alliberar-nos de la set, d’alliberar tots els éssers d’aquesta gran set de l’existència».
Enmig d’un gran oliverar andalús, hom pot intimar fàcilment amb la sequedat, especialment a l’estiu, quan el sol abrusa la terra i les xitxarres criden fins a trencar les pedres. Les oliveres son en si mateixes sequedat, en créixer el seu tronc queda buit. Un dia, un mestre andalús em va explicar perquè està buit el tronc vell de l’olivera. «Mira,—em va dir mostrant-me una olivera amb l’interior del tronc buit—el plançons de l’olivera, creixen per fora, prop de l’escorça, i és per això que a mesura que l’olivera creix, l’interior es va a**ecant fins a quedar-se buit».
En aquest punt, va insistir amb un espurneig als ulls que m’advertia d’un missatge: «Cada any a l’olivera li surten nous plançons, el tronc vell està sec, però serveix de suport al nou brot per alçar-se alt sobre el terra. El nou brot puja amb força amb l’empenta de la saba de la vida, però si no es recolzés en la vella soca, no podria pujar i rebre la llum del sol per seguir creixent». Aviat vaig entendre la seva amable ensenyança. En aquella època jo em trobava en una situació semblant amb la pràctica del zen a la meva terra. Em sentia com el nou plançó bategant de vida, que creix sobre una soca vella, seca i buida d’olivera, i això em produïa una gran inquietud, com la de l’ocell que no pot volar perquè ha queda atrapat. Veritablement, l’ensenyança va a**erenar la meva ment, la soca seca no era un obstacle, sinó el suport des d’on créixer cap a llum. Quan bufa el vent del Dharma, les soques seques velles udolen com un drac, i els joves plançons en sentir llur cançó perden el jo, i es converteixen en branques que ofereixen al sol els seus fruits. Ha passat el temps, han passat moltes coses, però el record, encara que també sec, no em produeix set, sinó una gran alenada.
Lluís Nansen Salas