Zen i medi ambient. Una breu visió històrica

A Occident, ja des del segle XVIII, està arrelada fortament i implícita la idea de progrés, entesa com a sinònim d’evolució cap a un futur millor on la humanitat podria viure envoltada d’avantatges i beneficis il·limitats. Tanmateix, aquesta noció, a pesar d’haver-nos regalat una sèrie d’innovacions que han col·laborat a facilitar les nostres existències en els darrers temps, també ha portat en si una obscura contrapartida, que ens ha allunyat progressivament de les nostres arrels espirituals més íntimes i ens ha apropat, en canvi, al desig desmesurat. Un desig que, inevitablement, ha provocat i continua provocant un cicle viciós de sofriment, no sols a nosaltres com a espècie humana, sinó també a altres formes de vida.

La visió occidental

Per il·lustrar-ho, tots hem pogut experimentar les facilitats proporcionades pels nous mitjans de transport, fills de la contemporaneïtat, però també hem pogut assaborir l’amarg i desagradable fum que alguns d’ells emeten, o els desastres del vessament de petroli, o bé la violència que neix de la competència per a la consecució d’aquesta font energètica. Un món que tots i cadascun de nosaltres vivim i que, conscientment o bé sense adonar-nos-en, ajudem a construir dia rere dia.
A grans trets, aquest ha estat l’escenari mediambiental, econòmic, social i cultural, per no utilitzar d’altres adjectius, viscut a Occident, com a mínim, en els darrers dos segles d’història.

La visió oriental

Això no obstant, a la part oriental del planeta han coexistit religions la doctrina de les quals no contemplava la idea de progrés tal com l’entenien els occidentals. Mentre a Occident el procés industrialitzador va contaminar part de l’espai natural (d’aquí l’origen de l’emergència climàtica) sense reflexionar sobre els efectes de les seves accions, a Àsia va predominar, almenys fins a la primera meitat del segle XIX, una concepció cíclica dels temps alhora que es contemplava la interdependència dels fenòmens, fent que la societat visqués més harmoniosament amb el medi ambient.

Budisme zen i el respecte per la natura

Una d’aquestes religions, filosofies de vida, o codis morals, segons la perspectiva que es vulgui prendre, fou i és el budisme zen, el qual va aconsellar els seus practicants i/o simpatitzants l’adopció d’un estil de vida respectuós amb el seu entorn. La pràctica del zen es podria resumir com el cultiu de la ment pròpia per després cultivar el respecte cap al medi ambient i que aquest es mantingui el més pur possible. Una pràctica que repercuteix directament sobre la salut física i mental dels individus, i que crea naturalment un cercle virtuós entre ment, cos i natura.
Moltes de les accions antròpiques que causen perjudici tant al nostre medi ambient més pròxim (contaminació acústica, embrutiment dels espais públics, vulneració dels espais naturals) com a la totalitat del planeta (contaminació atmosfèrica, crisi climàtica, reducció de la capa d’ozó…) neixen de la nostra pròpia ignorància com a espècie humana. El Dharma o doctrina ens diu que els individus sofreixen perquè s’aferren a la idea d’un jo amb unes qualitats personals permanents. A causa d’aquesta il·lusió d’un jo separat de l’entorn i dels efectes del karma, que són molts i es troben fins i tot en les accions més insignificants, les persones, sobretot a Occident, no acostumen a cultivar una consciència de respecte recíproc i desinteressat cap als altres éssers, fet que les porta a perjudicar-los, a vegades sense intenció, i, en conseqüència, a ocasionar els mals enumerats al principi del paràgraf.

Una porta d’esperança

Una porta d’esperança enmig d’aquest samsara és sens dubte l’òctuple camí ensenyat pel Buda per a alliberar-nos d’aquest cicle de sofriment tan accentuat a les societats modernes. Tots els seus consells son idonis per a aquesta tasca difícil però alhora tan fàcil que és viure en consonància amb el medi ambient, les altres persones i nosaltres mateixos. Però, si n’haguéssim de destacar una, aquesta seria l’ensenyança del mitjà de vida correcte, la qual ens convida a garantir la nostra subsistència diària sense caure en el consumisme malaltís, que és, en les darreres dècades, principal causa de sofriments com ara la pròpia insatisfacció mental, l’explotació d’altres éssers humans, i també l’extracció desmesurada de recursos naturals (González, 2014: p. 95).

Les ensenyances del budisme tradicionalment han emfasitzat la importància d’un diàleg respectuós i harmoniós entre els seus practicants o seguidors i el medi ambient. A tall d’exemple, Siddharta Gautama i els seus deixebles meditaven sota els arbres, rodejats de natura; Boddhidharma practicava zazen en una cova, retirat entre muntanyes. El dojo primordial era l’espai natural més directe, indret de contacte entre l’ésser humà i els seus orígens fonamentals, simbolitzats per la Mare Natura, lloc d’on neixen els elements químics que ens constitueixen i lloc on acabem tornant. Tampoc no hem d’oblidar que els temples i monestirs asiàtics es localitzen enmig de la natura, allunyats dels grans nuclis urbans.

Visió no-instrumental dels éssers vius

A aquesta connexió ecològicament respectuosa hi ha contribuït la visió no-instrumental cap als éssers vius. És a dir, que el budisme no ha atribuït als humans el rol d’únics propietaris amb el monopoli exclusiu sobre el seu entorn i sobre els altres éssers.
En particular, la branca Zen ha tingut una relació espiritual i artística més estreta amb la natura, ja que, històricament, va incorporar en el seu corpus teòric idees del taoisme i el sintoisme en el seu pas per la Xina i el Japó respectivament, procés que la va portar a destacar la importància dels fenòmens naturals en el camí cap a la transcendència i el Despertar espiritual (Simon, 2003: p. 147).
Per refermar aquesta tesi que la natura ha estat una companya inseparable en la cerca del propi esperit, bones proves històriques que ens han arribat fins als nostres dies les constitueixen els poemes. I, precisament, en aquestes obres literàries apareix l’element natural, símbol i expressió d’allò més íntim que és impossible d’experimentar, almenys en la seva més pura essència, a través del llenguatge (Zeng, 2014: p. 55).

El mestre Han Shan

Valgui l’exemple de Han Shan, monjo que va viure a la Xina en algun moment de la dinastia Tang (618-907 d.C.), qui feia referència a les muntanyes, la lluna, els rierols i el cel, i connectava la seva presència amb el cos i la ment durant zazen. Versos que eren una al·legoria de la fusió espiritual amb el medi ambient que aquest monjo (i qualsevol de nosaltres) experimentava a través de la meditació asseguda. Les mateixes al·legories naturals que trobem, segles després, en els versos de monjos japonesos com Dogen Zenji (1200-1253; recordem els famosos episodis de la mitja galleda d’aigua, el de no desaprofitar ni un gra d’arròs, el de vetllar pel bon estat dels utensilis de la cuina ja que són manifestacions del Dharma, tal com son les muntanyes, les valls i els rius…) i Daigu Ryokan (1758-1831).

L’exemple dels mestres zen

Podríem afegir molts més exemples de mestres i accions que il·lustren clarament el respecte que el budisme ha tingut amb el medi ambient al llarg dels seus segles d’existència. S’ha definit, a través del temps amb els seus actes, com una religió, filosofia i pràctica compromesa, en la mesura del possible, amb el benestar no només de la humanitat, sinó de totes les formes de vida. D’aquí neix la seva actitud conciliadora de la nostra existència com a espècie amb la del medi ambient, del qual, de fet, tal com ho demostren tant la ciència com el nostre karma individual i col·lectiu, no estem pas desconnectats.

Com a reflexió final, aquest escrit convida a tots els lectors a preguntar-se quin és el nostre paper respecte al medi ambient i com afecten les nostres accions quotidianes. També convida a experimentar l’estreta connexió de l’ésser humà amb el seu entorn, tal com van sentir aquells practicants del passat que ja no hi són, però dels quals ens ha quedat llur exemple. És a les nostres mans decidir si seguim o no llur camí o un de similar i deixar a les pròximes generacions un món menys tòxic, menys carregat de contaminants, menys brut, menys ancorat en l’avidesa. En definitiva, un món millor i més despert.

Kevin Ho Gaku Estévez

REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES

González Campos, Manuel. “El Árbol del Mundo: una visión de la naturaleza y la ecología desde la óptica del budismo”. Papeles de las relaciones ecosociales y cambio global, 2014, Nº 125, pp. 91-100.

James, Simon P. “”Zen Buddhism and the Intrinsic Value of Nature”. Contemporary Buddhism, 2003, Vol. 4, Nº 2, pp. 143-157.

Zeng, Yu. “La naturaleza y Zen en la traducción de los poemas de Han Shan”. Ecozon@, 2014, Vol. 5, Nº 1, pp. 54-64.