Hokyo Zanmai. El samadhi del mirall preciós
del Mestre Tozan (807 – 869 d. C.)
Traducció: Lluís Salas
Sense error, sense dubte, així és el Dharma.
Buda i els mestres de la transmissió no n’han parlat.
Però vosaltres el feu realitat ara mateix.
Per això, us ho prego, protegiu-lo amb força.
Els flocs de neu es dipositen sobre la safata de plata.
La claror de la lluna embolcalla l’agró blanc a la llacuna.
Són imatges similars, però no idèntiques,
quan ens hi apropem en veiem la diferència.
El significat no és en les paraules,
és el moment decisiu el que el fa aparèixer.
Quan utilitzem les paraules, caiem en la seva trampa.
Si no les utilitzem, comencem a dubtar.
Refusar o aferrar-se a les paraules és un error
perquè són com un gran foc: útils i perilloses.
Descriure-ho literalment és embrutir-ho.
En la foscor de la nit brilla intensament,
però queda ocult a la llum del dia.
És la font que tot ho origina,
la que talla l’arrel del sofriment.
Encara que no hagi estat creat,
ni transcendeixi les paraules,
és com el mirall preciós,
la forma i el reflex es miren.
Vosaltres no sou el reflex,
però el reflex sou vosaltres.
Així com el nadó quan arriba al món
proveït dels cinc sentits:
ni ve, ni se’n va,
ni apareix, ni es queda,
ta-ta-ta…vol dir alguna cosa?
Realment no ho diu,
el seu llenguatge no és precís.
Quan el trigrama “foc” es dobla,
Les línies internes i externes interactuen,
posades l’una sobre l’altra són tres,
transposades esdevenen cinc,
com els gustos de la planta chisso (dels cinc gustos)
o els braços de Vajra.
Harmoniosament units pel mig,
el cant i el tambor s’acompassen.
Tornem-nos íntims amb la font,
entreguem-nos a la Via,
contemplem el paisatge,
i gaudim del camí.
Respectem-ho, sense refusar,
és natural i subtil,
no és ni ignorància, ni despertar,
contra causes i circumstàncies,
es manté serè i lluminós.
És tan pur que entra on no hi ha espai,
és tan vast que transcendeix tota dimensió.
Només que ens desviem el gruix d’un cabell
perdem l’harmonia de la ment.
Hi ha l’escola del despertar abrupte,
i la del despertar gradual,
i es diferencien perquè cada una
té el seu mètode, la seva ensenyança.
Tant si comprenem com no
els ensenyaments i les seves doctrines,
la realitat no deixa de fluir.
En calma sense les regles,
en excitació quan les tenim.
És com ser un cavall lligat al carruatge
o una rata oculta en la foscor.
Els antics mestres en compadir-se dels homes,
els han ofert el Dharma,
perquè a causa de llur visió errònia,
confonen el blanc amb el negre.
Quan la il·lusió s’esvaeix, en aquell mateix instant,
cadascú pot comprendre per si mateix.
Si desitgeu seguir,
i harmonitzar-vos amb les antigues traces transmeses;
us ho prego, observeu amb atenció
l’exemple dels savis antics.
Un arbre que es remunta a més de deu kalpes.
és com la feblesa del tigre,
o la coixesa del cavall.
Els que senten la mancança,
es compren roba i objectes cars.
D’altres, amb una visió més àmplia,
es veuen a si mateixos com un bou blanc.
El Mestre Hiei, per la seva tècnica elevada,
podia encertar un ull de bou a cent metres.
Però quan les fletxes topen en ple vol,
pot tractar-se només de tècnica elevada?
L’home de fusta comença a cantar,
la dona de pedra s’alça i balla.
Els ministres serveixen el seu rei,
el fill obeeix el seus pares.
Desobeir és contrari al deure filial,
els que no segueixen no són veritables ministres.
Practiqueu discretament, sense exhibir-vos,
encara que sembleu bojos o idiotes.
Continueu així i esdevindreu mestres de mestres.