Genjo Koan. Realitzar-se amb tot l’Univers. Mestre Dogen, 1233
Traducció: Lluís Salas.
1. Com que totes les coses són Dharma de Buda, hi ha il·lusió i despertar, pràctica i experiència, vida i mort, budes i éssers sensibles.
2. Quan veiem que tots els fenòmens són sense substància, no hi ha ni il·lusió ni despertar, ni budes ni éssers sensibles, ni naixement ni extinció.
3. En essència, a la Via de Buda, res li sobra i res li manca, hi ha vida i mort, il·lusió i despertar, éssers sensibles i éssers desperts. En l’aferrament, les flors es marceixen; en l’aversió, la mala herba creix.
4. Practicar i experimentar la infinitud de fenòmens des de la consciència personal és una il·lusió. Quan la infinitud de fenòmens practiquen i experimenten en nosaltres, això és el despertar.
5. Els que desperten de les seves il·lusions, són budes. Els que es fan il·lusions sobre el despertar, són gent ordinària. També hi ha els que desperten encara més en el despertar, i els que es fan il·lusions dins de les il·lusions.
6. Quan els budes són veritables budes, no els fa falta reconèixer-se conscientment com a budes; i no obstant això, són budes, perquè experimenten el despertar i continuen fent realitat el despertar amb la seva pràctica.
7. Quan mirem, concentrats en cos i ment, les formes; quan escoltem, concentrats en cos i ment, els sons, encara que els percebem directament, no és com el reflex d’una imatge en un mirall, ni com el reflex de la lluna en l’aigua. Mentre experimentem un costat, l’altre es manté ocult.
8. Estudiar la Via de Buda, és estudiar-se un mateix. Estudiar-se un mateix, és oblidar-se d’un mateix. Oblidar-se d’un mateix, és ser experimentat per la infinitud de fenòmens. Ser experimentat per la infinitud de fenòmens, és abandonar cos i ment, el propi cos i ment, i el dels altres. És oblidar qualsevol traça d’aquest despertar. Oblidar el despertar, és practicar-lo inconscientment.
9. En el moment en què comencem a buscar la Via, encara estem molt lluny d’ella; però quan rebem la transmissió autèntica, som éssers humans en la nostra naturalesa original.
10. Quan algú viatja en vaixell, i mira la riba, pot malinterpretar que és la terra que es mou. Si, en canvi, fixa la mirada en el propi vaixell, veu que en realitat és el vaixell que avança. De la mateixa manera, quan tractem de comprendre la infinitud dels fenòmens basant-nos en confuses assumpcions sobre el cos i la ment, cometem l’error de creure que la nostra pròpia ment, o la nostra pròpia essència, és permanent. Si seguim íntimament la pràctica justa i tornem al nostre origen, veurem amb evidència que la infinitud de fenòmens no tenen substància pròpia.
11. Quan la llenya es converteix en cendra, ja no pot tornar a ser llenya, i no obstant això, no considerem que la llenya sigui un abans, i la cendra un després. La llenya és una expressió fenomènica de llenya, amb un abans i un després. Encara que hi hagi un abans i un després, hi ha un tall entre aquest abans i aquest després. La cendra és una expressió fenomènica de cendra, amb un abans i un després. La llenya, un cop convertida en cendra, ja no pot tornar a ser llenya. Igualment, l’ésser humà, un cop mort, ja no pot tornar a la vida. Aprenem de l’ensenyament de Buda a no dir que la vida es converteix en mort, per això parlem de no-naixement. L’ensenyament de Buda també estableix que la mort no es converteix en vida, i en diem no-extinció.
Vida i mort són tan sols posicions en el temps, com l’hivern i la primavera. No pensem que l’hivern es converteix en la primavera, tampoc diem que la primavera es converteix en l’estiu.
12. Quan l’ésser humà realitza el despertar, és com el reflex de la lluna en l’aigua. La lluna es reflecteix en l’aigua, però no es mulla; l’aigua no s’altera per aquest reflex. La llum de la lluna il·lumina fins a l’infinit. Il·lumina tota la Terra. Per àmplia i vasta que sigui la seva llum, pot ser continguda en una petita gota de rosada. El despertar no destrueix l’individu, igual com la lluna no altera l’aigua. L’individu no és un obstacle per al despertar, igual que la gota de rosada no és un obstacle per a la lluna o el cel. La profunditat del despertar és com l’alçada de la lluna.
La longitud o brevetat d’aquest moment, manifesta la grandària de la gota d’aigua que reflecteix la vasta llum del cel i la lluna.
13. Quan encara no comprenem plenament el Dharma amb cos i ment, tendim a creure que ja l’hem assolit completament. En canvi, quan el Dharma està totalment actualitzat en el cos i la ment, som conscients de les nostres insuficiències. És com si, trobant-nos en un vaixell enmig de l’oceà, en no veure terra a la vista, miréssim en les quatre direccions: l’oceà semblaria circular. No obstant això, el gran oceà no és ni rodó ni quadrat, les seves qualitats són il·limitades. Per als peixos és com un palau, per als déus, un collaret de perles.
Però fins allà on arriba la nostra vista, sembla ser rodó. El mateix passa amb totes les coses. Tant en aquest món de pols, com més enllà, totes les coses presenten múltiples aspectes, però nosaltres les veiem i comprenem només fins on arriba l’ull del nostre estudi i pràctica. Si volem captar la naturalesa vertadera de les coses, hem de tenir present que més enllà de la seva aparença quadrada o rodona, les qualitats de mars i muntanyes són inesgotables, com hi ha mons en les quatre direccions. Hem de saber que no només el que ens envolta és així, sinó que el moment present i una simple gota d’aigua, també són així.
14. Els peixos neden en l’aigua, però per lluny que nedin, l’aigua no té límits, és infinita. Els ocells volen en el cel, però per lluny que volin, el cel no té límits, és infinit. Al mateix temps, ni els ocells, ni els peixos han deixat mai el cel o l’aigua. Simplement, quan la seva activitat és gran, el seu ús és gran; quan la seva necessitat és petita, el seu ús és petit. En actuar d’aquesta manera, utilitzen cada aspecte al màxim, lliurement.
No obstant això, si un ocell deixés el cel moriria, si un peix sortís de l’aigua, moriria. Hem de comprendre que l’aigua és la vida per al peix, que el cel és la vida per a l’ocell, que els peixos són vida, i els ocells són vida. La vida és ocell, la vida és peix, i així podríem continuar infinitament. Això mateix passa amb la pràctica i el despertar.
15. No obstant això, si un ocell o un peix, volguessin arribar al més profund de l’oceà, o al més elevat del cel, no trobarien cap camí, ni cap lloc on anar. Quan trobem aquest lloc, totes les nostres accions expressen el despertar, quan trobem aquest camí, totes les nostres accions expressen el despertar. Aquest camí, aquest lloc, no és gran, ni petit, ni objectiu, ni subjectiu, ni es realitza abans, ni després, sinó Ara. Així és tal com és.
16. Quan practiquem així i fem realitat la via de Buda, entendre l’ensenyament de Buda és penetrar l’ensenyament de Buda, enfrontar-se a la pràctica és dur a terme la pràctica.
Aquest és el lloc i la Via és perfecta, la raó per la qual no podem conèixer els seus límits, és simplement perquè el coneixement apareix junt amb la pràctica, junt amb l’ensenyament de Buda.
No pensem que en assolir-ho n’haguem de ser forçosament conscients, ni que el nostre intel·lecte sigui capaç de reconèixer-ho. Tot i que el despertar es manifesta immediatament, no sempre es realitza complet. La seva manifestació supera el nostre enteniment.
17. El mestre zen Hotetsu, de la muntanya Mayoku, s’estava ventant, i un monjo li va preguntar: -Si la naturalesa de l’aire és sempre present, i no hi ha cap lloc on no pugui arribar, per què, mestre, fas servir un ventall? El mestre li contestà: -Tu només saps que la naturalesa de l’aire és sempre present, però encara no comprens què significa que no hi ha cap lloc on no pugui arribar. El monjo li va dir: -I què significa que no hi ha cap lloc on la naturalesa de l’aire no pugui arribar? Per tota resposta, el mestre es va continuar ventant, i el monjo es prosternà respectuosament.
18. L’experiència de la realització de l’ensenyament de Buda, la Via de l’autèntica transmissió, és així. Si algú diu que no cal un ventall, perquè la naturalesa del vent és sempre present, i que sentirem el vent encara que no ens ventem, és perquè no comprèn què significa ser sempre present, ni comprèn quina és la naturalesa del vent.
Com que la naturalesa del vent és sempre present, el vent de la naturalesa de Buda transforma la vasta terra en or, i els llargs rius en llet dolça i fresca.