Aquest 1 de març de 2024 comença per a mi una nova etapa com a ensenyant zen. Als 59 anys m’he retirat definitivament de la feina en què treballava fins ara. Durant molt de temps he compartit la dedicació a aquesta feina i la tasca com a mestre zen de la comunitat Zen Kannon.
Una història de principiant zen
Recordo que fa molts anys, quan era un principiant, un dia després del zazen parlàvem distesament, mentre preníem un cafè al Bar Joanet de la plaça Sant Agustí Vell. Algú em va preguntar què pensava del Zen, i sense pensar-m’ho, vaig dir: “M’encanta el Zen, quan em jubili m’hi dedicaré”, i tots van esclatar a riure. Que un jove de 27 anys pensés en la seva jubilació zen, distava molt del segell de l’aquí i ara. Ho van trobar molt graciós. Sense deixar de riure, em van dir que faltava molt per a la meva jubilació, i que era millor que m’hi dediqués des d’aquell mateix moment. De seguida em vaig adonar que havia fotut la pota, vaig passar molta vergonya, i vaig intentar arreglar-ho dient que sí, que també pensava dedicar-m’hi des d’aquell moment, però vaig veure que era millor no embolicar-ho més, i vaig quedar-me en silenci.
D’on vénen els pensaments?
En reflexionar-hi, no podia entendre per què ho havia dit. No era pas la meva intenció esperar fins a la jubilació per practicar. D’on m’havia sortit aquell pensament? Era un d’aquells pensaments que et vénen a vegades al cap, i no saps d’on han vingut. Tot i que per a tranquil·litat de tothom, ara he après a callar-los. En qualsevol cas, si me’n recordo és per la vergonya que vaig passar. És absurd que un jove pensi a dedicar-se al Zen en la jubilació. Com podia un jove de 27 anys pensar en això? No té gens de sentit, o potser sí? El cert és que ara que ha arribat l’hora de retirar-me, no puc fer més que complir aquella promesa de principiant, feta sense saber ben bé per què. Una promesa així s’ha de complir.
Una pràctica constant d’ensenyant zen
Des que vaig començar la pràctica, fa més de trenta anys, he tractat d’armonitzar el millor que he pogut una dedicació creixent al zazen, amb una ocupació laboral per sustentar la meva família. Hi ha hagut moments dificils, en què semblava que no podria continuar, però a l’últim moment de desesper, sempre s’obria una porta. Potser no la porta que esparàvem, pero sí la porta que ens esperava.
Harmonitzar Zen i vida quotidina
Cadascú de nosaltres es troba amb problemes per harmonitzar la via del Zen amb la pràctica, la incompatibilitat d’horaris, la multitud de compromisos laborals i familiars. Ho entenc perfectament, perquè també ho he viscut. Diem que en el Zen abracem les contradiccions, i ho diem perquè aquesta contradicció entre el Zen i la vida quotidiana és només aparent. El Zen és la vida quotidiana, la vida quotidiana és el Zen.
La porta sense porta
Sóc plenament conscient que cada cas és diferent, cada persona veu les seves pròpies circumstàncies. Molts diuen “el meu cas és diferent, la meva situació és més dificil que la dels altres, jo no puc armonitzar la meva vida amb la pràctica.” Però al final el problema no son les circumstàncies, sinó la manera com ens les prenem. No és que la nostra situació no tingui sortida, és que en buscar una altra porta, no veiem la porta que tenim al davant, la porta sense porta.
Mai he dubtat de zazen
Així que m’agradaria que tots aquests anys de pràctica del Zen, simultanejats amb una vida laboral i familiar, com la de molts, puguin servir d’exemple i puguin ajudar a fer veure que és possible armonitzar una pràctica regular de zazen amb la vida quotidiana. No em considero una persona excepcional per haver fet això. Coneixo les meves mancances i limitacions. En alguns moments he dubtat de les meves forces i capacitats per continuar, però mai, ni en els pitjors moments, en cap moment he dubtat de zazen.
Nova etapa d’ensenyant zen
En aquesta nova etapa disposaré de més temps i energies per dedicar a la comunitat Zen Kannon. Per començar, ja hem obert dos nous horaris de zazen, dimarts i dimecres a les 18:00, i estem preparant nous cursos i publicacions. Diuen que jubilare en llatí significa exultar de joia, i una gran joia és el que sento, ara que podré dedicar-me de ple a la pràctica del Zen i a la seva ensenyança.