Quan es parla de Nirvana, és usual fer-se la idea d’un paradís, d’un lloc de felicitat eterna, com una fita a assolir, un ideal. A vegades ens pregunten: “el que preteneu en el Zen és arribar al Nirvana, oi?” Una pregunta que no es pot contestar simplement amb un sí o amb un no, perquè si diem que sí, aleshores admetríem estar perseguint un objectiu, i suposaria una contradicció amb l’actitud de no buscar res, de no esperar res, que caracteritza la pràctica del Zen.

D’altra banda, si contestem que no, estaríem negant un principi fonamental de l’ensenyança de Buda: la tercera noble veritat estableix que la cessació de les causa del sofriment és possible, i que això és el Nirvana.

El punt és que la pregunta, tal com està formulada, assumeix que hi ha un abans i un després, que primer és l’acció de buscar el Nirvana, i després el resultat d’obtenir el Nirvana. En el Zen, pràctica i realització són simultànies, inseparables, la pràctica ja és en si mateixa el Nirvana, sense buscar res, sense esperar res.

Què és el nirvana?

El Nirvana significa la cessació de les causes del sofriment. No és ni un espai, ni un temps llunyans. És l’aquí i ara. El Nirvana es produeix quan deixem anar els aferraments, quan deixem de seguir els impulsos del nostre ego, que ens arrosseguen d’aquí cap allà. Si estem plenament presents, es pot produir ara mateix.

Sense fusta per cremar

La interpretació etimològica de Nirvana és aquesta: “nir”= sense, “vana”= fusta; “sense fusta”, en què la paraula fusta fa referència al combustible per al foc. “Sense fusta” al·ludeix a l’extinció dels tres focs, o els tres verins, que són la ignorància, l’avidesa i l’odi. Si no hi ha fusta per cremar, el foc de la ignorància s’extingeix; i això és el satori, la il·luminació. Quan s’ha extingit la nostra pulsió egoista, la nostra avidesa i el nostre odi, això és el Nirvana.

I perquè això passi, no cal esperar a una altra vida, ni a un altre moment. Ho podem realitzar ara mateix. I si no podem fer-ho, si constatem que no n’hi ha prou amb voler-ho, aleshores ja hem comprès que és necessari seguir un camí, una Via, en què extingim contínuament aquests tres focs; és la pràctica del Zen. Així podrem tornar a ser autènticament feliços, no amb una felicitat il·lusòria, la que sentim en satisfer algun desig, sinó amb l’autèntica llibertat de sentir que no ens falta, ni ens sobra res per a viure la nostra existència tal com és.

Nansen

Fragments de Zen Mediterrani, el despertar universal, Edicions Viena