L’article d’Ismael Apud, de la Universitat de Montevideo, Uruguay, sobre el budisme modern a partir de l’estudi de dos casos de monjos zen europeus, un monjo zen català, Lluís Nansen Salas, i un monjo zen alemany, Jens Olaf Christian Muhō Nölke, ha estat publicat al portal Buddhist Door.
El budisme modern en dos monjos zen europeus
ISMAEL APUD
En l’article <<El budisme modern i les seves traduccions culturals. Reflexions a partir d’un estudi de cas qualitatiu de dos monjos zen europeus», publicat a la revista Arxiu d’Etnografia de Catalunya, proposo entendre el budisme modern des d’una perspectiva tant psicològica com cultural. Per a això utilitzo com a exemple les trajectòries biogràfiques de dos monjos zen europeus, les quals analitzo mitançant una metodologia d’estudi de cas.
El primer cas és el monjo català Lluís Nansen Salas, nascut a Barcelona el 1965 (Nansen és el seu nom d’ordenació, que significa, «savi del sud»). Lluís Nansen ens relata com en la seva infantesa i adolescència sent una desafecció de dues matrius culturals hegemòniques: per una banda, la matriu catòlica espanyola, i per l’altra, l’estil de vida i els valors materialistes occidentals. És per això que s’inclina cap a pràctiques alternatives no occidentals, com el ioga i l’aikido, i comença també a llegir llibres d’autors com Alan Watts, Herman Hesse i Taisen Deshimaru. És a partir d’aquestes lectures i del seu interès per les pràctiques orientals, que s’acosta a un centre zen a Barcelona, l’any 1991.
Lluís descriu el seu interès inicial en el budisme com a fonamentalment centrat en la pràctica del zazen. En aquests primers temps, el dharma budista no era el seu focus d’interès, encara que després, amb el pas dels anys i la intensificació de la pràctica, s’interessarà en extrem pels seus aspectes filosòfics i conceptuals. La pràctica freqüent i la participació a les sesshin (retirs de diversos dies on es practica zazen vàries hores al dia), les descriu com a extremadament importants en el desenvolupament personal d’una major consciència i gestió dels condicionamients, emocions, i preocupacions del dia a dia.
El segon cas descrit a l’article és el de Jens Olaf Christian Muhō Nölke, que en el moment de l’estudi realitzat, era l’abat del monestir Sōtō Zen Antaiji, situat a Hyōgo, Japó. Nascut a Berlín el 1968, Muhō fou criat en una vella església on el seu avi era pastor. Amb la mort prematura de la seva mare, Muhō comença a qüestionar-se la matriu religiosa cristiana en què fou criat, així com el sentit de «jugar» al sistema de vida materialista proposat per la cultura occidental moderna. Veiem com en el monjo alemany es produeix una decepció dels models culturals occidentals, similar a la que descriu Lluís Nansen.
Als 16 anys conegué a l’Institut un professor que conduïa un grup de meditació zen cristiana. Si bé inicialment no estava convençut de participar-hi—a causa de certs prejudicis al voltant de la pràctica religiosa—, finalment decidí donar-li una oportunitat. L’experiència de la meditació el convenç. Segons el monjo alemany, és en aquestes experiències primeres amb el zazen que descobreix un món en certa manera ignorat, possible d’experimentar amb tota la seva riquesa, gràcies a l’atenuació de la ruminació del pensament i la focalització en l’observació del cos i les sensacions. Igual que Lluís Nansen, Muhō comença a practicar assíduament sense conèixer gaire la doctrina budista, atret per la pràctica en si mateixa.
Passat un any, assumeix el rol de guia de les meditacions, després que el professor abandona el grup de meditació. Aquesta nova posició el convenç d’estudiar la literatura budista. És en aquestes lectures que coneix la història del príncep Siddhartha, futur Buda que abandona la seva vida de luxe per endinsar-se en el camí de la il·luminació. Muhō s’identifica amb aquest relat profundament, com si fos un mirall del que pensa, viu i sent.
És a partir d’aquí que pren la decisió d’anar al Japó a continuar la seva pràctica budista. Comença a estudiar la carrera d’Estudis Japonesos a la Universitat de Berlín, realitzant un estudi comparatiu entre el pensament d’Eihei Dōgen, Ludwig Wittgenstein i Martin Heidegger. Als 22 anyos realitza una estada a la Universitat de Kioto en el marc del seu estudi. Allí sent parlar d’un monestir localitat a les muntanyes del nord de Hyogo, on els monjos practiquen el «veritable zen». El temple en qüestió es diu Antaiji, un monestir fundat el 1921 per a la pràctica del zazen i l’estudi del Shōbōgenzō de Dōgen, i per on han passat cèlebres monjos zen, com Sawaki Kōdō i Uchiyama Kōshō. Muhō visita durant uns mesos Antaiji, recull algun material per al seu treball, i després torna Berlín, per obtenir el títol l’any 1992.
Obtingut el títol, Muhō decideix tornar a Kioto i continuar aprofundint el seu estudis a través d’un doctorat, que mai acaba, ja que s’ordena monjo a Antaiji. El 1993 rep el seu nom d’ordenació, «Muhō» (que significa «sense direcció») i el 1999 obté la transmissió del dharma per part de l’abat del temple d’aleshores, Miyaura Shinyū. Amb la mort d’aquest últim l’any 2002, Muhō és designat el novè abat d’Antaiji. És el primer abat no japonès del monestir (recentment l’ha succeït Nakamura Eko, la primera dona designada abadessa).
En els seus escrits i en la pràctica quotidiana, Muhō combina les ensenyances dels seus predecessors a Antaiji, amb conceptes d’ordre pràctic i altres de caràcter filosòfic, propis de la seva formació acadèmica. Igual que Lluís Nansen, Muhō interpreta les idees de karma i reencarnació de forma secularitzada, com a maneres tradicionals d’expressar el condicionament psicològic i els seus efectes en la vida de les persones. Per al monjo alemany, la pràctica budista implica trascendir l’ego, abandonar la il·lusòria recerca kàrmica de quelcom perdut, i connectar amb la ment il·luminada. A això ho anomena «pràctica adulta», que involucra no només la pràctica del zazen, sinó també les diferents activitats que impliquen la vida diària de monjo y el manteniment d’Antaiji.
En una análisi comparativa d’ambdós casos, podem veure elements clarament similars en les trajectòries de Lluís Nansen i Muhō. Per exemple, ambdós monjos arriben al budisme després d’un desencís dels models culturals occidentals, principalment l’univers de significats que brinda el cristianisme, i l’estil de vida i els models emancipatoris propis de les societats capitalistes modernes. Aquest procés de desencantament és propi de la postmodernitat i, en el cas dels «buscadors espirituals»—spiritual seekers—, desencadena un trànsit per paradigmes emancipatoris i universos de sentits alternatius. En alguns buscadors espirituals, el procés de recerca culmina en l’encontre amb el budisme, que ofereix una filosofia i pràctica amb respostes alternatives al problema del sentit de la vida, el sofriment i la recerca de coneixement.
Els buscadors espirituals no s’endinsen en la pràctica i cosmogonia budista de manera passiva. Tot el contrari, cada individu adapta, redefineix, i tradueix culturalment aquesta pràctica, d’acord amb les seves pròpies motivacions, interessos, característiques personals, educació i vivències. En el cas de Lluís Nansen i Muhō, veiem un procés de traducció cultural del budisme en termes científics i seculars, quelcom que és propi del budisme modern, però també de la formació acadèmica d’ambdós monjos. A més a més, veiem certes particularitats en les trajectòries biogràfiques d’ambdós, amb punts d’inflexió—turning points—distintius per a cada un d’ells. Per exemple, en el cas de Lluís Nansen, el naixement dels seus fills propicia una major consciència de la impermanència, que el porta a profunditzar en la pràctica. En el cas de Muhō, la consciència de la impermanència s’encarna en la mort, específicament en la mort prematura de la seva mare. És aquest punt d’inflexió el que desencadena la recerca de nous sentits existencials, i propicia l’encontre primerenc amb la pràctica budista. Naixement i mort son temes centrals en el budisme, per la qual cosa no és estranya la seva rellevància en els processos de conversió observats en ambdós monjos. Però també son temes universals, de què cap cultura i cap ésser humà pot escapar.
Els casos presentats aquí en forma succinta poden consultar-se en profunditat a la revista Arxiu d’Etnografia De Catalunya. L’anàlisi comparativa fou realitazada fent ús de dos nivells d’anàlisi, un cultural i un altre psicològic. Des d’un punt de vista teòric, la idea fou analitzar el procés de conversió al budisme en la biografía d’ambdós monjos, tenint en compte elements de la matriu cultural i religiosa d’origen, la història familiar, l’educació i les inquietuds espirituals i existencials. Tots aquests components es combinen en el practicant, i es poden observar tant elements recurrents i comuns, com característiques úniques i singulars, que fan a cada practicant únic i irrepetible.
Ismael Apud